15/08/2020

Càstigs corporals i abusos: el malson de l’esport infantil al Japó

4 min
Joves nipons entrenant-se. Al Japó es creu que els càstigs corporals formen part de l’entrenament i la disciplina.

BarcelonaTaibatsu : càstig corporal arrelat en la cultura japonesa. Aquest és un terme temut pels joves atletes nipons, que veuen com la preparació esportiva pot convertir-se en un malson. Uns entrenaments que poden ser infernals, plens d’abusos, amb l’únic objectiu d’aconseguir ser el país amb més esportistes amb medalles penjades al coll. Sota els preceptes de disciplina i entrenament que sovint s’associen a l’esport d’elit, el Japó fa dècades que conviu amb pràctiques sistèmiques d’abusos físics, verbals i sexuals. Així ho denuncia Human Rights Watch (HRW) en un exhaustiu informe que evidencia els casos de “depressió, suïcidis, discapacitats físiques i traumes crònics” resultants d’aquests abusos.

En un treball d’investigació titulat “« I was hit so many times I can’t count»: abuse of child athletes in Japan (Em van pegar tantes vegades que en vaig perdre el compte: l’abús contra infants esportistes al Japó), l’ONG recull l’experiència de 800 exatletes que, quan eren menors, van patir abusos en escoles, federacions i centres esportius d’elit. El treball d’HRW es basa en més de 50 entrevistes en persona i 760 qüestionaris online. Entre les pràctiques abusives reporten cops a la cara, puntades, cops amb objectes com bats o sabres de bambú (utilitzats en l’art marcial kendo ), prohibició d’aturar-se a beure aigua i simulacres d’asfíxia, així com assetjament verbal i sexual.

“Si bé el maltractament infantil en l’esport no és un problema només del Japó, sinó global, al país hi ha una tradició vergonyosa vinculada, en gran part, al medallisme : qualsevol cosa s’accepta si és per guanyar medalles”, explica a l’ARA Kanae Doi, la directora de HRW al Japó. “La història militar del país també hi té a veure, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, en què es partia de la base que l’entrenament esportiu sever a les escoles servia, entre altres coses, per preparar bons soldats”, explica aquesta advocada especialitzada en drets humans. Una violència sistèmica que fins i tot té un nom, taibatsu, i que ha estat tolerada durant dècades al Japó. “Els pares (i els fills) sovint reben pressions perquè pensin que aquestes pràctiques abusives són necessàries per aconseguir medalles. D’aquesta manera, són reticents a l’hora de denunciar els abusos”, sintetitza Doi.

HRW denuncia que els actuals canals de què disposen els infants i les famílies per reportar abusos són insuficients. L’any 2013, quan el Japó va presentar la seva candidatura per organitzar els Jocs Olímpics i Paralímpics del 2020, van aparèixer una sèrie de vídeos que mostraven casos de violència física i altres notícies que esquitxaven greument l’esport nipó, com la renúncia del tècnic de l’equip femení nacional de judo, Ryuji Sonoda, després de ser acusat de pegar les seves jugadores amb sabres de bambú. Quinze atletes van enviar una carta al Comitè Olímpic Japonès amb queixes sobre les conductes del seu entrenador. Aquella mateixa setmana, l’exmedallista olímpic Masato Uchishiba va ser sentenciat a cinc anys de presó per haver violat una membre d’un club de judo universitari el 2011.

Casos com aquests van fer encara més evident la necessitat de protegir els infants en l’esport. El 2018, però, va aparèixer un nou vídeo en què un entrenador d’un equip escolar de beisbol a la prefectura d’Aichi donava bufetades, colpejava i trepitjava repetidament els seus jugadors. La indignació pública va desencadenar reformes i es van crear línies telefòniques directes per a denunciar els abusos. No obstant això, HRW denuncia que aquestes reformes s’han quedat en “pautes opcionals”.

L’ONG també critica que no hi ha hagut ni un seguiment homogeni ni una supervisió dels casos. “Les directrius aprovades fomenten les línies telefòniques, però com que no són obligatòries, no totes les organitzacions esportives en tenen. No hi ha unes normes mínimes i les línies telefòniques són variades i sovint d’un accés confús per als atletes més joves”, denuncia la directora de HRW al Japó. “Això deixa els pares i els esportistes amb poques opcions per queixar-se o buscar un remei contra abusadors poderosos”.

El relat dels testimonis

Els testimonis sota pseudònim amb qui ha parlat HRW expliquen la cruesa d’aquests abusos físics, sexuals i verbals. Chieko T., una atleta de 20 anys, va començar a ser assetjada amb 12 anys quan, en els viatges amb l’equip, un company més gran li tocava els pits quan anaven a dormir. Ho va fer durant tres anys i també va abusar de la seva germana petita, d’onze. Aquest testimoni explica que quan li va explicar el fets a l’entrenador, ell li va demanar que ho deixés estar pel bé de l’equip i, malgrat que el seu excompany va abandonar el grup avergonyit, l’entrenador el va seguir convidant a esdeveniments i competicions.

El malson per Chieko T. continuaria anys més tard quan, amb 18 anys, es va lesionar l’espatlla. Explica que, malgrat que la seva lesió necessitava una intervenció, el seu entrenador li va dir que si s’operava segurament la seva carrera com a esportista s’acabaria. Molts cops, després dels entrenaments, el tècnic la duia a una aula on la feia despullar i li tocava el cos nu afirmant que era un “tractament”. “Volia vomitar: els seus ulls, les seves mans, la seva cara, la seva olor… ho odiava tot, d’ell”. Alguns dels testimonis, entre els quals atletes que han participat en equips nacionals, també afirmen que, anys més tard, van descobrir que els seus entrenadors també havien sigut víctimes de diferents tipus d’abusos.

Doi afirma que no tenen prou proves que la celebració dels pròxims Jocs al país -que han sigut ajornats al 2021 pel covid-19- hagi suposat un increment d’aquests abusos al Japó. Confia, però, que l’altaveu internacional que suposa acollir aquesta cita els ajudi. HRW ha demanat al govern la creació d’un Centre Japonès per a l’Esport Segur. “Fa falta un organisme independent que pugui perseguir els abusos en l’esport infantil japonès. Les eines actuals són limitades i no podem continuar fent veure que no passa res”, sentencia Doi. “El govern manté que el taibatsu no és acceptat, però segueix vigent. No tinc grans esperances que Tòquio reaccioni al nostre informe”.

L’agència Reuters ha informat d’una conversa telemàtica entre el president del Comitè Olímpic Internacional, Thomas Bach, i el líder del comitè japonès, Yasuhiro Yamashita, arran de l’informe publicat per HRW. Tots dos han assegurat el seu compromís per garantir “la determinació de les seves organitzacions per lluitar contra qualsevol forma d’abús”. Ara cal que les paraules esdevinguin fets sòlids. Al Japó i a molts altres països.