07/08/2019

La Catalunya dels 8 milions, un país pròsper

BarcelonaCatalunya està tornant als nivells precrisi d'arribada d'estrangers. Les dades d'empadronament que oferim a l'ARA confirmen un saldo positiu de 75.000 nous empadronats estrangers el 2018: de fet, en van arribar molts més (135.000) dels que van marxar (60.000). El 2017 el saldo va ser d'una mica menys de la meitat, 43.000 nous estrangers. Si anem més enrere, en canvi, en concret entre els anys 2011 i 2016, les xifres eren negatives. Hi va haver més persones que van marxar que no que en van arribar.

S'ha produït, doncs, un gir que en part ja estava anunciat. I que té lògica: Barcelona i el conjunt de Catalunya segueixen sent un pol d'atracció. Seguim sent un lloc on la gent vol viure, on creu que hi ha oportunitats i bona acollida. Si es manté la tendència, tot apunta que en pocs anys Catalunya assolirà els 8 milions d'habitants. Com ha passat històricament, la demografia del país només ha crescut amb incorporacions foranes. Els índex de natalitat a Catalunya són molt baixos, un patró que es manté al llarg dels anys i que els nouvinguts també acaben adoptant. Els catalans tenim pocs fills i els nous catalans també n'acaben tenint pocs. Això, sumat al procés d'envelliment fruit d'una esperança de vida creixent, fa que la incorporació de persones vingudes de fora sigui vital per al manteniment d'una societat dinàmica, no estancada demogràficament.

Cargando
No hay anuncios

El fet que aquest nou repunt d'arribades es produeixi en una situació econòmica inestable, en què la sortida de la crisi està sent lenta i ha deixat problemes enquistats (especialment una taxa d'atur encara alta), fa que calgui estar atents a la manera com s'incorporen els nouvinguts. El clima ideològic creat per la penetració del discurs antiimmigració d'ultradreta suposa un problema afegit: és molt fàcil projectar sobre els últims a arribar les pròpies pors i debilitats. Està passant en molts llocs d'Europa. Rere la crisi dels 'menes' o dels manters hi batega aquest prejudici.

La realitat de fons, en canvi, és que Catalunya necessita i ha necessitat sempre, per al seu progrés material, saba nova vinguda de fora. La seva capacitat d'incorporació i d'acollida ha estat el que secularment li ha donat força, especialment a partir de la Revolució Industrial, al segle XIX, i de la modernització econòmica al segle XX. En segles anteriors, els moments de declivi han anat lligats a la feblesa demogràfica.

Cargando
No hay anuncios

També des del punt de vista cultural, la recuperació de l'arribada d'estrangers que s'està tornant a produir suposa consolidar el caràcter cosmopolita i plural de la societat catalana, amb Barcelona com a ciutat global i punta de llança. Aquesta diversitat interna és un altre tret persistent que ha conviscut amb el manteniment de la llengua pròpia, tot i que amb dificultats òbvies, tal com s'ha vist amb els efectes de l'última onada immigratòria. Continuar defensant el català com a llengua vehicular i de promoció social ha de ser compatible i ha de formar part de la política d'acollida i incorporació dels estrangers que decideixen venir a Catalunya.