Catalunya, país ocupat

Què passa a Catalunya? Penso. Rumio. Dubto. Però crec que tots tenim la resposta a casa. Toc-toc. Vaig a veure el meu quadravi: Francisco Canosa Albardané (1817-1903). Sí, és cert. El tinc davant. El veig, el toco, l’oloro pels papers que guardem de casa. Hola, què tal? Bé, pot semblar una rucada però en un paper de 1861 de compravenda d’un tros de terra l’escriptura defineix el meu quadravi com a “bon pagès”. Un bocí microscòpic, puça, de tot el cristall del que passa a Catalunya. Ara mateix podríem fer un concurs. Aquí i allà. Som-hi. Manta gent em diria a la cara que això és fals: que el 1861 no es parlava català i menys en un document escrit. Molta gent em diria que un pagès no podia parlar català, que les “classes populars”, bla, bla, bla... D’aquí plora la criatura.

Hem plorat tants cops que ja no tenim llàgrimes. He pogut tirar endarrere 14 generacions de la meva família. Fins al 1760. El que expliquen els documents, els papers més prosaics, matemàtics, grisos, freds (capitulacions familiars, impostos, herències...) és això: Catalunya és un país ocupat mentalment. Els papers són un sismograma. Hi ha un país de papers oficials (que neguen que hi pugui haver altres papers) i un altre país de persones reals. Hi ha un país de gent autosuficient davant l’autoinsuficiència de l’estat espanyol. Hi ha un país de catalans que ho són de manera natural, com un enciam, un pebrot, un gat, una musaranya. Fins i tot sense saber que són catalans són catalans. No són espanyols. I ho diuen: surt de la boca, de les paraules, de les frases fetes, les històries, les llegendes... De les pors. A l’exèrcit, a la Guàrdia Civil, a la justícia, als recaptadors d’impostos... Hi ha una por transmesa, com un virus, com una malaltia, de generació en generació. Com si el paisatge, les cases, les paraules, els sentiments no fossin nostres. Com si fóssim propietat d’un estat superior. La por és el missatge, la por és el pany, la por és el jeroglífic. I com és que amb tanta por neix sempre tanta addicció a la llibertat?

Catalunya engendradora, procreadora, fèrtil. Els catalans de les pedres en fan pans i croissants i narcotitzants. Vingui qui vingui aquí inhala aquesta mena d’humus que hi ha a la terra i neixen creadors, emprenedors, artistes, empresaris a cada instant. Catalunya és alhora una maternitat i un orfenat. Catalunya sempre vol fecundar, sempre vol criar, però sempre es topa amb un coitus interruptus. Amunt, amunt... I pam! De patac la fan baixar. Ocupada. Atonyinada. Espoliada. Negada. Assimilada. Sempre el paper artificial xafa les persones reals, naturals. Criminalitzats per tenir 235 cognoms catalans i criminalitzats per tenir cognoms castellans, gallecs, murcians, congolesos, mexicans, selenites, subterranis... No som una nació: som una criminalització. Una sentència. Una condemna. Som una ocupació. Per què?

Aquests dies s’ha comparat Barcelona amb la de 1909: la Setmana Tràgica. Barcelona, llum, foc, destrucció. Com sempre s’oblida que les protestes, els aldarulls, passen a tot Catalunya: i això diu moltes més coses que alguns no volen dir. Però bé. Barcelona rosa-rossa de foc de 1909: 80 edificis destruïts, 100 morts, 400 ferits, 2.000 processats, 17 penes de morts (5 executats). Un d’ells: Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog de l’Escola Moderna, lliurepensador. No tenia culpa i li foten la culpa de tot. Flames. Odi. Venjança. Oblit... I Joan Maragall, el poeta, el burgès, escriu tres articles bomba en una societat dividida: a favor i en contra. Articles mutilats, censurats. Tot crema i alguns papers també. El darrer article és un mapa contra la confusió i l’ocupació mental. Maragall escriu “als seus”. Als que no entenen què passa en una Barcelona barbacoa, als que volen canya, venjança, presó i més. Anem-hi.

La Barcelona dels “bons” (establishment, exèrcit...) i “dolents” (manifestants, poble...). I Maragall es pregunta: ¿i si els bons no són tan bons i els dolents no són tan dolents? ¿I si els bons actuen com a morts i els dolents són una mostra d’estar vius? Perquè, com argumenta Maragall, dolent, ve de dol, de dolor. I no hi ha vida sense dolor. ¿I si hi ha un país endolat, adolorit, perquè és un país ocupat? ¿I si sota les llambordes, els papers, les cases, les runes, els taüts, hi ha persones? Ho heu pensat? ¿Heu pensat que hi ha gent viva? ¿Que fa segles que vol llibertat? I aquests dies, com sempre, torna a fecundar el futur. Pregunteu-vos per què no hem mort. Pregunteu i els vius respondran. I els morts, callaran.