Els centrals de la meva vida
Sóc de l’època en què els equips jugaven amb un sol central. No perquè juguessin amb tres defenses -no sóc tan vell- sinó perquè el quart era el mític líbero. El meu primer central va ser Pedro de Felipe. Aquesta setmana ha mort als 71 anys. Com la majoria dels que jugaven en aquella posició, era dur, molt dur. La seva contundència portada al futbol actual no li permetria jugar més de mitja hora per partit. Va ser un jugador estimat pels pericos i temut pels rivals. Un d’aquells casos en què, segons el color de la samarreta, es veu intensitat o violència. Després de De Felipe, n’hem tingut d’altres que segur que són en el record de molts davanters: Ayfuch, Mino, Soldevilla…
Aquesta setmana ha fet deu anys d’aquella -per a molts- segona Copa del Rei. En les imatges del partit (sí, mentre molts miraven partits de Champions jo em recreava en aquell 12 d’abril) s’hi veu un pletòric Dani Jarque: el central de la nostra vida. Aquella Copa va començar amb una eliminatòria contra el Getafe i el primer gol de l’Espanyol el va fer Jarque. Poques setmanes després de la final de Madrid, l’agònic i inoblidable gol de Coro també va començar amb una centrada del 21. Aquell va ser l’últim partit d’un bon central que encara juga: Alberto Lopo.
Alguns dels moments més intensos de la meva vida perica tenen centrals com a protagonistes: aquella pilota que Miguel Ángel no va saber enviar a la tercera graderia del camp del Bayer Leverkusen quan érem a poc més de mitja hora de guanyar la UEFA; el penal d’Albesa en l’eterna tanda de promoció contra el Màlaga que ens va tornar a Primera, o l’últim penal fallat per Torrejón a la segona final de la UEFA perduda a Glasgow.
Hem tingut centrals argentins. Mediocres -Roncaglia, que després ha fet carrera a Itàlia, i Rotchen-. Complidors com Colotto, estimats com Pareja i referents com Pochettino. També un mexicà no prou valorat -Héctor Moreno- i un rus amb cara de rus: Galiamin.
Sempre s’ha dit que el nostre planter és una gran fàbrica de centrals. A més dels ja citats, els titulars d’un dels millors equips de la Lliga són nostres : Eric Bailly i Víctor Ruiz. Jordi Amat i Raúl Rodríguez són els gendres perfectes i podien haver sigut uns grans capitans. Fins i tot el flamant comentarista dels partits del Barça a TV3 -Gerard Autet- té un passat com a blanc-i-blau.
Aquest vespre seré al camp del Llevant i en lloc d’un central, Galca potser en posa tres. Per un dia, els centrals de la meva vida seran Rocco, Óscar Duarte i Álvaro.
