‘Charlie Hebdo’, anticlerical i lliure

FilòsofWolinski, 80 anys; Cabu, 78; Tignous, 58; Charb, 47. Quatre figures de dues generacions de la millor tradició satírica francesa entre els dotze morts de l’atemptat contra el setmanari Charlie Hebdo. No voldria pensar que puguin quedar com a icones del final d’un periodisme capaç de dur, sense por, la llibertat d’expressió als seus límits. Va ser un d’ells qui va dir, a propòsit del conflicte sobre les caricatures de Mahoma, que si et deixaves dur per la por més valia canviar d’ofici.

Segur que sentirem a dir que ells s’ho han buscat, per provocar, perquè hi ha gent benpensant a la qual inquieta molt la coherència en l’atreviment i perquè sempre hi ha qui busca una coartada per als assassins. Ells sabien què podia passar. No eren inconscients.

Desafiants i premonitoris

L’última caricatura de Charb ha resultat premonitòria (“Encara sense atemptats a França”. I un home armat que contesta: “Espereu. Tenim temps fins a finals de gener per felicitar-vos l’any”). Però ells preferien trampejar amb la por abans que renunciar a la seva idea del periodisme crític.

Charlie Hebdo té fama d’anticlerical. És natural: tant a la França del 1969, quan va néixer, com a la d’ara, res posa tant a prova la llibertat d’expressió com atrevir-se amb les religions. “Sondeig exclusiu: un de cada tres papes creu en Déu”, deia una portada dels anys setanta. O sigui que ningú podrà dir que han tractat millor el cristianisme que altres religions. La diferència és que el cristianisme ara a Europa no mata i, en canvi, estem en un temps en què els comandos terroristes prenen el nom del déu musulmà en va per justificar els seus crims.

Radicals en la llibertat, aquest és el sentit de Charlie Hebdo, i no es pot deixar perdre: les ferides a la llibertat fan ràpidament gangrena.