Cinc anys amb Baltasar Porcel

Ahir va fer cinc anys de la mort de Baltasar Porcel, un escriptor de qui podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que és un dels més importants de la literatura catalana moderna i també de la literatura europea de les últimes dècades. Ell ho sabia i no s’estava de dir-ho, cosa que li comportava un plus de rancúnia per part de tots aquells que li tenien enveja, que no eren pocs. Però, diguessin el que diguessin els seus detractors, la tossuda realitat era, i és, la que configura l’excel·lència de les seves ficcions, més incontestable cada dia que passa.

Porcel també era un articulista i un opinador que expressava les seves opinions de la mateixa manera que escrivia les seves novel·les i que vivia la seva vida: a partir d’un radical plantejament de llibertat, que no estava disposat a rebaixar ni a comprometre en nom de res ni de ningú, com no fos a favor d’ell mateix i de la seva obra. Això també irritava a alguns, tant com ens alegrava a d’altres. Ho va dir en més d’una ocasió: “No sé per què tothom sempre vol tenir raó. A mi tant se me’n fot si tinc raó o no; només dic el que em sembla”. Pot semblar que es tractava d’una actitud arrogant, però en realitat era profundament humil. Porcel no aspirava a exercir d’oracle; només defensava (ferotgement de vegades, això sí) el seu dret a explicar la realitat tal com ell la veia i l’elaborava. I l’elaborava intensament. És per tot això que, com diu l’editor i escriptor Emili Rosales, som uns quants els que sovint ens preguntem: “Què en diria, d’això o d’allò, en Porcel?” Tenint en compte la situació que viuen en els últims anys Catalunya, les Balears i Europa (tres dels focus principals del seu interès i la seva curiositat), les opinions de Baltasar Porcel serien, ben segur, un festival de la intel·ligència, entesa com a combinació perfectament equilibrada d’intuïció animal i capacitat d’anàlisi, de caràcter gairebé sempre àcid i possibilista. I mai acomodatici.

Però pensar què diria ara Porcel no deixa de ser una mera especulació, que segurament ell mateix desdenyaria amb un gest del cap, una broma més o menys cruel, una rondalla sobre els pirates d’Andratx o una evocació d’algun filòsof presocràtic. En els últims anys, Porcel havia refermat la conclusió (llargament desenvolupada en obres com Solnegre, Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors, El cor del senglar i L’emperador o l’ull del vent, totes obres mestres) que la naturalesa és un espectacle de vida tan magníficament orquestrat que és l’única cosa que mereix ser meditada i sospesada, molt més encara que les construccions humanes de poder. Allò que titllem de salvatge pot constituir, de manera simultània i paradoxal, la màxima expressió d’ordre i saviesa: és una idea que es repeteix en l’obra de Baltasar Porcel fins a convertir-se no tan sols en el seu tema, sinó també en la seva característica. I, a mesura que passen els anys, com més aprofundeix Porcel en el coneixement de la mort, més ens conviden els seus llibres a la celebració de la vida.