Cinc noms propis (a la manera de Xavier Bosch)

1.David López. Sabíem que algú havia de marxar i que tot depenia de les ofertes. Ja estem acostumats a gaudir poc temps dels bons jugadors. Tenim durícies al cor. Contra la seva voluntat, intentem convèncer els nostres fills que no es posin el nom de cap jugador a la seva samarreta. Però més enllà de lamentar-nos, ho entenem. I en aquest cas, a banda d’inevitable, la venda ha sigut bona. Pel preu, pels terminis i perquè es tracta d’un jugador amb un perfil força comú.

2.Kiko Casilla. La notícia de la setmana és la seva presència a la convocatòria de Del Bosque. A mi, les seleccions no em diuen res. I la roja, encara menys. Però confesso que me n’he alegrat: el nostre sentiment d’invisibilitat, de no ser ningú, és tan gran que qualsevol reconeixement s’agraeix. Ara bé, la notícia que tots esperem sobre Casilla és la de la seva renovació. Sabem que marxarà aviat, però com a mínim que el seu traspàs ens deixi menys pobres.

3.Sergio García. En el seu moment em vaig equivocar pensant que era un mal fitxatge. Creia que era un jugador de dos partits bons per temporada, de passar més temps a la infermeria que al camp i de poc compromís. Novament, i també per sort, m’he equivocat pensant que no renovaria. Per celebrar l’acord, va marcar el gol al camp de l’Almeria (en temps de descompte!) que ens dóna l’únic punt que fins ara tenim. En un club a la recerca d’ídols, ell pot ser el que més se li assembli. Espero, ara, no equivocar-me.

4.Sergio González. Com va dir el seu cosí Enric en el seu meravellós llibre, això de l’Espanyol és una qüestió de fe. Només des de la irracionalitat de la fe s’entén la confiança que hem dipositat en el nostre entrenador. No trobo raons. I no ho dic només -ni bàsicament- pels resultats. El noto insegur, amb pocs arguments futbolístics a les rodes de premsa, amb la sensació que no hi ha pla, que no ho té tot controlat. El seu missatge és: confieu en mi. I jo, des de la fe, me’l crec. Encara.

5.Eudald Serra. Sé que a vegades està una mica fart de com l’estimem molts pericos. Però no hi pot fer res. Sense desmerèixer la gran feina feta pel David Clupés i per l’Albert Benet, i entenent que el seguirem combinant amb l’Eduard de Batlle, la tornada de l’Eudald és una gran notícia. Amb ell vam viure aquella -per molts- primera Copa (la del murri Tamudo), la segona (“ho ha tornat a fer”) i el gol de Coro, el més emocionant de la història (“i quina manera de patir”). El seu retorn és el millor dels auguris. És, també, una qüestió de fe.