Les claus del Barça-PSG

BarcelonaL'eliminatòria tenia poca emoció pel pes contundent de l'1-3 de l'anada però, si quedava algun marge de posar-hi nervis, el Barça s'ha encarregat d'anular-los de seguida. Els blaugranes no han especulat i han trobat de seguida el ritme de joc que calia per no obrir la porta a la sorpresa. S'ha jugat com si el marcador fos 0-0 i, fins i tot, amb ganes d'intimidar abans de semifinals. Ha coincidit, però, que al davant hi han tingut un París Saint-Germain tou, sorprenentment tou. Les intencions franceses, sobre el paper, no han semblat dèbils, però la posada en escena no ha espantat gens Ter Stegen. Els de Blanc no han sigut gens agressiu en la pressió i anar a dalt els ha acabat destrossant. L'equip mai ha estat prou agrupat per incomodar el joc blaugrana, mai hi ha estat realment a sobre. La clarividència amb què el conjunt de Luis Enrique ha gestionat la possessió ha fet la resta. L'escena s'ha exagerat en l'acció del primer gol, amb la brillant conducció en eslàlom d'Iniesta per habilitar Neymar.

I és que el PSG ha semblat un conjunt de peces d'escacs mal situades al taulell, que moren en un doble o triple moviment.

Amb el pas dels minuts, a mesura que l'esperança francesa ha desaparegut (el 2-0 ja ha estat letal, fins i tot després de revifar els ànims al descans), l'organització defensiva del PSG ha semblat més vulnerable. N'hi havia prou amb una bona circulació de la pilota perquè el Barça eliminés quatre o cinc futbolistes visitants sense perdre opcions de progressar.

De res li ha servit a Blanc retocar coses respecte a l'anada, i mirar d'esglaonar més el seu equip per bloquejar la zona de combinació interior del Barça. Anant a fora primer (a través dels laterals), el Barça ha acabat podent jugar per dins amb tranquil·litat. En aquests espais s'han mogut bé tant els migcampistes com els davanters.

A Blanc tampoc li ha funcionat el seu pla, que repetia el desig de carregar l'atac per la banda esquerra, la zona dreta defensiva del Barça. Allà hi ha volgut acumular Maxwell (que iniciava sempre en posició ja avançada), Matuidi (molt profund sempre), Ibrahimovic o Cavani, més Pastore (teòric mitjapunta, amb molta mobilitat).

L'estructura ha desencaixat el Barça en algun moment, perquè a Busquets i a Rakitic se'ls acumulaven els receptors per tapar-los en cobertura. Si el de Badia queia a banda, l'equip corria el risc de permetre una passada interior que els centrals, amenaçats pel dos contra dos amb Ibra i Cavani, no podien acabar de gestionar. I el croat, molts cops, havia de saltar a la pressió sobre Verrati.

Però el Barça ha aconseguit que es minimitzessin les situacions en què el PSG allargava el seu atac perquè, amb una forta pressió sobre la pèrdua, ha pogut recuperar la pilota de seguida que la perdia. La intensitat defensiva d'Alves, plantat a zones interiors durant l'atac, com a opció de passada segura i per equilibrar l'equip, més la fam de Suárez i la intuïció de Busquets (pendent a l'ajuda en dos contra un als centrals, o a la pressió sobre el receptor entre línies), han fet impossible que el PSG pogués sortir al contraatac. Si més no, mentre hi havia partit. Ha sigut inevitable que el ritme baixés una mica al segon temps, tot i que el Barça s'ha exigit no encaixar cap gol i seguir mantenint l'equip a dalt (Neymar no ha renunciat a cap carrera enrere si era necessària, per exemple).

El partit s'ha aclarit ja a la mitja hora de joc. De fet, al descans, Luis Enrique ha fet escalfar Xavi perquè acabés de gestionar un escenari en què convenia que passés ben poca cosa sense brúixola i control, però al de Terrassa no li han fet gaire cas els tres de dalt quan hi havia un contracop temptador. Busquets també s'ha aprofitat d'un marcador sentenciat per descansar, deixant que entrés Sergi Roberto en el seu lloc. El jove ja sembla una opció seriosa al pivot defensiu, per recorregut i energia.