11/10/2020

Companys i la Catalunya del mocador

3 min

És el mocador més famós de Catalunya. Un mocador empegat a un home. Sempre sortia a qualsevol entrevista. A qualsevol foto. Mireu com el descriu el periodista Domènec de Bellmunt el 1932: “És baix, secardí, nerviós. No és cap figurí i plau d’exhibir un pam de mocador de seda en aquella butxaca de l’americana destinada al balcó de la coqueteria masculina”. És Lluís Companys: un home enganxat a un mocador. Permanent, palpitant, aquell “mocador llampant penjat negligentment de l’americana”. Un mocador que als mítings volava com una tercera ala. Que elevava un Companys amb braços d’ocell revolucionari. El mocador és la seva segona cara. Hi havia mil i una teories tèxtils: mocador d’home presumit, flirteig de rebel·lia... La més maliciosa la feia córrer el seu spin doctor, Jaume Miravitlles: el mocador del president era el cordó umbilical que l’unia amb el Paral·lel. De quan Companys era “el pajarito”. Ell i el mocador eren els pilots festius de la nit.

Després aterraven a la pista del dia intactes, renovats. Companys i el mocador són bessons. Inseparables. També estan junts durant elbalcòningcaòtic, tràgic, dels Fets d’Octubre del 1934. Detinguts i empresonats: ell i el seu mocador blanc com un colom engabiat. Foto que rep la solidaritat de milers de mocadors catalans. Entre reixes, a Companys li arriben centenars de cartes de suport. Una d’una nena que fa poemes: Conxita Julià. I arriba el dia que el president, i el mocador, voleiant llibertat surten de la garjola. En un míting, el 14 d’abril del 1936, una jove trenca el cordó de seguretat. Companys la reconeix: “Tu ets la nena dels poemes!” I amb aquell nervi seu s’arrenca el mocador de la butxaca i l’hi dona. Amb la dictadura, l’assassinat de Companys, la Conxita pateix pel mocador i l’envia a la seguretat de l’exili: a Caracas. Amb l’arribada de la democràcia el mocador torna. És al Museu d’Història de Catalunya. Falta el mocador ensangonat del 15 d’octubre del 1940. Se’l va quedar el tinent de l’escamot d’afusellament de Companys. Snif, snif... Hi ha tants mocadors com Companys.

El mocador és una peça de roba, generalment quadrada, destinada a mocar-se, eixugar-se la suor, les llàgrimes... Catalunya viu encadenada, lligada, empresonada, executada a un mocador. A una tragèdia de present continu que té forma de mocador. No sortim d’aquest quadrat dictatorial. Som un mocador. Som el país mocador. Som la indústria tèxtil emocional. Som una start-up sentimental. Som un clúster de commocions estremides i afectades. Sí, la nostra “emocionalització” és avantguardista, s’avança sempre, com a bons supervivents moribunds de nació (esperit) que busca l’estat (cos). Els catalans són el futur lliure sense que mai arribi el demà (aquest gir emocional de la política planetària al segle XXI l’explica el periodista Toni Aira al seu nou i sensitiu llibre, La política de les emocions. Com els sentiments governen el món ). Perquè, primer, el mocador serveix per assecar líquids, però després no eixuga realitats. I a Companys el mocador no li va servir de res. Snif, snif.

No li va valdre a Companys el mocador del diàleg per prendre el poder, mal dit popular, a la dictadura sectària revolucionària el 1936, que mata arbitràriament més de vuit mil catalans. Tampoc li va servir de res a Companys el mocador de la suor, quan ell i la Generalitat van salvar catalans (de dretes, religiosos, catalanistes...) dels incontrolats (qui l’hi ha reconegut?). Tampoc val per a res el mocador de la queixa, la desesperació, el cabreig quan el Govern Fraternal Federal i Letal de la República Espanyola va ocupar Catalunya el 1937 i va triturar el país i milers de catalans i Companys en una de les “operaciones Cataluña ” més desconegudes i destructives de les quals no es vol parlar. Van fer carn picada d’un país, de la seva gent, de les seves institucions, i diana d’un president. El mocador de les llàgrimes de la sang del seu assassinat (l’únic d’un president democràtic a Europa) tampoc ha valgut perquè l’Espanya pseudodemocràtica repari, eixugui, plori l’assassinat de Companys en ple segle XXI. Prou snif, snif: aquesta és l’ensenyança de Companys i d’aquella Catalunya, d’aquells catalans, des del cel, el purgatori i l’infern: plorar no serveix de res. Us pelaran igual. Ja ho va dir el pare Hilari Raguer: “Som un país que encara no ha plorat tot l’espant que portem dins”. Fins que no llencem el mocador no farem res. Ionquis del mocador. Addictes a la llàgrima. Companys us ho està dient a la cara: deixeu de plorar, rucs!