07/11/2020

Compte amb el mòbil

3 min
Compte amb el mòbil

VOLHOV. La justícia no hauria d’acceptar proves obtingudes de forma il·lícita. Però el biaix ideològic de molts magistrats espanyols converteix aquest principi en paper mullat. Les converses telefòniques que els últims dies s’han donat a conèixer possiblement no tenen cap recorregut judicial, però la seva publicació esdevé una condemna anticipada, un atemptat contra la reputació dels que hi participen i un avís per a navegants; de la mateixa manera, la barroera detenció i engarjolament de Soler, Vendrell i Madí (alliberats dos dies després, sense cap mesura cautelar) no té cap altre objectiu que intimidar el moviment independentista en el seu conjunt. L’operació Volhov i la filtració de determinats fragments de converses telefòniques han demostrat de forma ben crua com l’aparell jurídico-policial espanyol té les eines per dibuixar l’agenda política i mediàtica, en una setmana en què hauríem d’haver parlat, sobretot, de l’escàndol de la Kitchen, de les mentides de Baena i De los Cobos, i de les targetes opaques del rei emèrit, que continua fugat sota l’empara del govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Per cert, tampoc no és casual que aquesta mena de fets, i d’altres -com ara el recurs de la Fiscalia contra el tercer grau de Bassa i Forcadell- passin mentre PSOE, Podem, ERC i Bildu estan a les portes de negociar un projecte de pressupostos de l’Estat, cosa que ha escandalitzat la dreta política, econòmica i mediàtica.

PRESUMPTES. Però tot això no seria tan transcendent si la policia i la justícia espanyola no comptessin amb la col·laboració indirecta dels mitjans de comunicació, que han tingut accés als fragments de conversa i els han convertit en notícia. D’aquesta manera, aquesta setmana hem conegut xafarderies (no pas delictes) del dia a dia del govern independentista i d’alguns àmbits propers. I molts ciutadans i tuitaires, entre els quals líders polítics com Jéssica Albiach, hi han sucat pa amb entusiasme, sense entendre que estem alimentant un monstre, i que és una aberració que el que es diu en l’àmbit privat es tracti com si fos una declaració pública. Aquesta manera de fer contrasta amb el que ha passat als Estats Units, on les principals cadenes de televisió van interrompre la compareixença de Donald Trump quan va començar a denunciar, sense cap prova, que s’estava produint un frau en el recompte dels vots. De la mateixa manera que els implicats tenen garantida la presumpció d’innocència, la neutralitat del sistema judicial espanyol també hauria de ser considerada presumpta, i actuar en conseqüència.

DEFENSIVA. El més trist de tot això és que el clavegueram espanyol obliga el moviment sobiranista a mantenir-se a la defensiva, intercanviant retrets o combatent muntatges matussers, en lloc de centrar-se en combatre la repressió present i passada, la que manté els nostres líders a la presó o a l’exili, la que jutja Dani Gallardo per manifestar-se contra la sentència del Procés a Madrid, la que deixa centenars de càrrecs i de funcionaris a l’espera de judici, tot just per satisfer l’ànsia de venjança per l’1 d’Octubre. I això és un calvari per a les víctimes, però és un problema per a la resta de la ciutadania catalana i també espanyola, perquè queda demostrat un cop més que a l’estat espanyol els poders que emanen del sufragi popular estan sempre limitats i amenaçats per un poder més negre, més perdurable i més impune. Caldria preguntar-se, també, si el poder executiu espanyol fa prou per contrarestar el poder de les togues, o si massa sovint l’utilitza com a coartada. Però això ja seria un altre article.