Connectar el talent, endollar la ment

Ben mirat, la fórmula no era tan complicada. Ajuntar els jugadors més perillosos, construir-los un mínim context ofensiu favorable i garantir el compromís defensiu oportú per conviure amb un 0-2 de l’anada que ho posava tot de cara, a priori. La fórmula semblava fàcil i, traslladada sobre el terreny de joc, va semblar lògica. Però va tenir moments de poder no ser suficient. El Barça va tenir l’eliminatòria controlada des del principi perquè el City no va encertar en les seves ocasions, sobretot a la represa, i perquè Messi i Iniesta van anar ensenyant, de tant en tant, que tenien prou capacitat per desencallar el xoc si les coses es complicaven. I la van tenir. Els blaugranes van recuperar sensacions en una actuació generosa i fresca, van exhibir aquella espurna que els continua fent imponents i incontrolables, van treure aquella ambició il·lusionant que fa créixer la hipòtesi que fos mandra l’episodi de Zorrilla.

Potser l’ombra de Valladolid va donar sentit als primers minuts del duel contra els anglesos. Messi va baixar per ajudar en defensa, Neymar va intentar coses en atac, demanant la pilota al peu i a l’espai (sabia que havia de fer d’ell i d’Alexis o Pedro a la vegada), Jordi Alba i Iniesta tenien ganes de recordar que, quan no hi són, és normal que se’ls trobi a faltar. Amb pilota l’equip estava àgil, còmode sobre una gespa curta i mullada. I, sense pilota, el Barça va saber-se organitzar per no ser tan vulnerable com a Manchester. Xavi va baixar a l’altura de Busquets per ajudar-lo en la gestió dels espais entre línies que Silva i Nasri no van poder aprofitar. Alliberat Messi del replegament, Iniesta i Neymar s’ajuntaven i construïen juntament amb Cesc una línia de tres que limitava el marc d’actuació dels pivots citizens.

El City, per qualitat, va trobar camins per trepitjar l’àrea, però el Barça hi va respondre amb força, amb energia. Va acceptar l’anada i tornada quan, amb metres per córrer, es va sentir poderós amb les cavalcades de Messi i Neymar. Però va tenir prou cap per calmar els atacs i combinar amb seny, fent passar la pilota pel criteri d’un Xavi calculador i un Iniesta intel·ligent i màgic. L’aparició per dins del manxec, sumada a la presència vertical de Cesc i la profunditat d’Alba, dibuixava un Barça prou profund per l’esquerra. Neymar, a la dreta, va moure’s més a prop de Messi, que sempre tendeix a caure a aquell sector del camp. Tot plegat va marejar un Manchester City més violent que ordenat en defensa. Un City que va acabar enfadat. Impotent. Merescudament derrotat.