20/12/2020

La Constitució, un problema?

3 min
La Constitució, un problema?

En 200 anys, Espanya ha tingut 8 Constitucions -el 1812, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1939 i 1978-, la majoria conservadores. En totes aquestes, la sobirania resideix en el rei i les eleccions estan limitades i condicionades. Han tingut una durada d’entre 24 i 47 anys. En les Constitucions liberals, la sobirania resideix en el Parlament i les eleccions són per sufragi universal. Han durat entre 2 i 8 anys, excepte la de 1978, que ja fa 42 anys que dura.

Al segle XIX les Constitucions liberals han estat vigents 21 anys, i al XX, 30. En 200 anys, del 1800 al 2000, Espanya ha estat governada 150 anys sota Constitucions autoritàries o dictadures. Pels fets, es demostra quina és la ideologia dominant. Sempre els canvis constitucionals han estat dramàtics i han suposat un canvi de règim violent o quasi violent produït per un pronunciamiento. A voltes ha acabat en enfrontament armat i fins i tot en guerra civil. Quan la reforma esdevé impossible -sempre s’ha donat el cas-, la revolució, més o menys virulenta, es torna inevitable. És un problema que no hem estat capaços d’evitar, a excepció de la Constitució de 1978, en la qual el record del desastre de la guerra va permetre un canvi de règim polític. Espanya ha estat un centre de revoltes violentes quan la repressió de la dreta, la reacció contra la seva política o la corrupció del règim ho ha atiat -el 1823, 1869, 1909, 1934, 1936-. La degradació de les circumstàncies polítiques ha estat tan gran que la reacció dels que tenien poc a perdre-hi s’ha traduït en un “aixecament” contra l’statu quo del moment. Alguns han resultat en canvis polítics i d’altres en moviments revolucionaris que han acabat en més repressió. La Setmana Tràgica de 1909 o la revolució a Astúries i Catalunya el 1934 en són exemples.

Les Constitucions s’aproven, passa el temps, la societat canvia, però la política és incapaç de reformar-les per adaptar-les a l’evolució de la societat i passen de ser consensos legals útils a ser un destorb per a la convivència i la política, quasi sempre.

La Constitució de 1978 va ser blindada per fer-la difícilment modificable. El resultat ha estat contraproduent: avui la seva reforma és pràcticament inviable.

Que la societat ha canviat des de 1978 és una evidència: la dreta que es va oposar a la seva aprovació és avui la seva ferma defensora. El president Aznar és la prova palpable d’aquesta circumstància. El catalanisme que va veure en la Constitució del 78 una possibilitat de progrés -“Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”- avui es mou entre l’independentisme abrandat o la crítica i la desconfiança respecte a la política espanyola.

Molts dels problemes que avui pateix Espanya no es deriven de la Constitució de 1978, no del seu text, sinó de la interpretació que políticament se n’ha fet: la llibertat d’expressió, els delictes de sedició, la capacitat d’actuació autonòmica, la invasió de la política pel poder judicial, l’efecte de la capitalitat a Madrid i la despoblació del seu entorn, la incapacitat d’evitar la diferència entre rics i pobres, la creixent llunyania dels valors europeus, etc. Això no s’arregla canviant la Constitució, cal voluntat política i canviar lleis.

Les qüestions que la Constitució ara impedeix modificar són la conversió de l’Estat en un d’estructura federal i la mutació de monarquia a república si aquesta fos la decisió de la ciutadania.

La dificultat quasi insuperable per canviar la Constitució, l’enfrontament social que això suposaria i els beneficis minsos que ara reportaria no fan aconsellable gastar esforços en una iniciativa que ho és tot menys eficient: molta inversió i poc resultat. La gran dificultat de portar a terme un canvi constitucional es deriva de la voluntat majoritària de no fer-ho; l’oligarquia vol mantenir la monarquia per protegir els seus interessos i la ciutadania espanyola refusa majoritàriament el federalisme: Espanya és una.

La conseqüència sembla inevitable: reformem l’Estat en aquelles qüestions que són pràctiques, que porten resultats a curt termini, que milloren la vida de les persones, que redueixen l’enfrontament social, que suposen beneficis econòmics, i deixem -sense renunciar-hi- els objectius que són desitjables però ara resulten inabastables. Les pauses i treves en els enfrontaments llargs ajuden a reconduir el camí i agafar forces. La història d’Espanya als segles XIX i XX és tan dura com clara: la dreta, intransigent quasi sempre, i l’esquerra, revolucionària en curts períodes... Som on sempre hem estat els darrers 200 anys, però en un entorn polític que, sense ser òptim, és acceptable si ens centrem en el que és pràctic i proper i abandonem les grans reformes perquè no es donen ara, de cap manera, les circumstàncies per emprendre-les. La nostra sort és formar part d’Europa, no només culturalment, sinó amb la seva moneda i en el seu mercat; no poden prescindir de nosaltres. Això ens blinda i ens dona confort perquè es posaran necessàriament límits als disbarats.