Conte per a nens del petit país que oficialment no existeix
[Segona i última part]
Cinquè capítol. Al gran diari cada cop més petit del país petit que oficialment no existia els feia por el que volia la gent, per això es dedicaven a parlar, sobretot, de la genteta guapa i glamurosa. Tenien el cor, els lectors i els diners dividits. Per què havien de canviar les coses? I si al final canviaven, Déu no ho volgués, que fos a la manera lampedusiana: perquè tot seguís igual. Però tot això era molt difícil que els lectors ho compressin, i més sense el director antich. Per això dia sí i dia també feien com si no passés res. I qui dia passa portades empeny.
Sisè capítol. A les escoles els nens i nenes havien après el nom del ministre del gran país veí en decadència que els volia adoctrinar en la seva llengua, i el deixaven verd i li treien la pròpia ídem. Però els mestres, els pares i la consellera no volien convertir la llengua en una picabaralla, no els feia tanta gràcia, la brometa. Bé, amb una excepció: hi havia dos polítics i quatre gats (vull dir cinc pares) que saltaven d'alegria només de pensar que el país petit que oficialment no existia, gràcies al ministre i els jutges, deixaria també d'existir una mica realment, és a dir, lingüísticament, com els estava passant a altres països germans oficialment també inexistents. I mentre els grans es barallaven, al pati de totes les escoles se seguia jugant a futbol en catanyol, un magnífic autogol.
Setè capítol. La crisi havia fet estralls tant al país petit com al gran, el veí, que tenia la paella dels pressupostos pel mànec, ben agafada. Ara et traspasso uns milionets, però dóna'm les gràcies i a fer bondat, li deia tot el dia el ministre altiu al conseller savi despistat que mai no arribava a final de mes. Com més l'escanyava, més savi despistat semblava mentre s'anava repetint: hem d'existir oficialment, amb Hisenda pròpia i tot el parament. I com més clar ho tenia, més altiu es posava el ministre i més l'escanyava: "I a més ara no et publicaré les balances fiscals, apa!" Estaven incòmodament instal·lats en un fabulós diàleg de sords. Vistos des de fora, els estrangers somreien: "Estan bojos, aquests espanyols". Ajudar-los? Que s'ho facin sols.
Vuitè capítol. Per sortir del forat negre de la crisi, els habitants del petit país que oficialment no existia, però que sempre s'havia espavilat, ves quin remei, tenien dues opcions: o mirar a curt termini i omplir les platges de turistes pobres i rics (la solució clàssica, ràpida i segura) o mirar a llarg termini i omplir les ciutats d'estudiants, fàbriques i centres de recerca (la solució ideal, lenta i difícil). Així que els seus governants, davant del popular dubte hamletià (ser o no ser cutres?), van tenir una original pensada: van optar per les dues. Un altre magnífic autogol?
Novè capítol. I, parlant de gols, al club més gran del país petit que oficialment no existeix els números no quadraven i l'equip, fins aleshores imbatible, començava a punxar. De cop un dia el president que no sabia parlar va decidir plegar. Ningú no el trobaria a faltar. Més que un club, allò s'havia convertit en una olla d'egos i de milions mal gestionats, tant al vestidor com a la directiva. De mirall i exemple dels valors en l'esport, s'havia convertit en valor a la baixa: ja no provocava ni por reverencial als rivals, ni passió al públic, ni admiració al món. Ves per on.
Desè i últim capítol. Però mentre el club més gran vivia una dolça decadència, el país petit bullia d'impaciència. Quan podrem votar la independència? Mentre el conseller portaveu feia de les seves, el president ho tenia clar: el 9-N, i ja està. I al gran país veí li responien, amenaçadorament, que s'havia begut l'enteniment. O sigui que vet aquí un gos i vet aquí un gat, i aquest conte, de moment, no té un final ni bo ni dolent.
