12/12/2020

Contra la puresa solidària

2 min

Respecte a la immigració, no puc evitar pensar que hi ha una distància excessiva, insalvable, entre els lemes i els ideals d’una progressia que es diu molt disposada a acollir qui sigui, i el dia a dia real d’una societat poc disposada a fer res per impedir que a frec del seu -sòlid o precari- benestar milers de persones naufraguin en un infern on se’ls vulneren els drets més bàsics. Caldria ser molt més realistes sobre el que de debò estem disposats a fer més enllà de la retòrica i les llagrimetes, d’una manera tangible i eficaç.

Part d’aquesta distància la crea el silenci sobre qüestions que, tot i ser crucials en la manera com es percep la immigració, gairebé ningú aborda, perquè abordar-les ja sembla que legitima la insolidaritat. Em nego, d’entrada, a veure cap antagonisme entre els polítics, l’administració i les lleis, i la suma d’individus que formen la societat. No hi és: el monstre burocràtic l’aixequem entre tots amb una suma d’indiferències, pors i prejudicis. El tracte inhumà el nodrim amb milions de petites inhumanitats. Sí, gairebé tots ens commovem en un moment concret davant un fet o una imatge colpidora. No, gairebé ningú fa res dedicant-hi una part substancial del que és i té.

I el primer que cal abordar -per incòmode que sigui-és l’anomenat efecte crida. Perquè l’infern que espera aquí als immigrants quan per fi, creuen, han arribat al paradís és una part més -potser la més cruel- de la tanca amb ganivetes o el mar cementiri que han hagut de superar. Pateixen els d’aquí perquè no animin els d’allà a seguir-los, perquè no pintin de colors sinó de gris desolador, o silenci, la meta somiada. No hauríem de defugir -quan cridem a acollir- l’efecte que tindria respectar tots els drets dels que arriben: donar-los l’imprescindible per iniciar una nova vida com havien somiat.

Tancar fronteres té conseqüències, i són terribles. Obrir-les també en té, i ningú que sigui responsable les hauria d’ignorar. Si no hi ha efecte crida, si l’immigrat ben acollit no fa que deu que es quedarien afrontin el gran risc de venir, cal explicar molt bé per què. I si n’hi ha, cal afrontar tot el que comporta. La solidaritat no es pot quedar en l’ara i aquí. Si facilitar el viatge als que fugen del que tots fugiríem ens millora socialment, no estalviem pedagogia perquè tothom ho entengui i, amb un ampli suport, esdevingui acció política. Però si hi ha motius objectius per creure que tindrà efectes caòtics que no volem assumir, regulem la immigració de la manera menys inhumana possible, posant més i millors mitjans perquè arribin els que més ho necessitin, perquè venir els converteixi en ciutadans i quedar-se no sigui tan terrible.

Si acollir indiscriminadament és una política factible i assumible, ho hem de fer entendre a la societat amb arguments sòlids i no amb imatges impactants. Si no ho és, ens hauríem d’enfangar en tot el que suposa posar límits a la immigració en lloc de limitar-nos a criticar i insultar els polítics que els posen. Coberts de fang, potser seríem més solidaris.