29/03/2020

La vulnerabilitat, el menjar i la pàtria

4 min

Com se sent la vulnerabilitat? Potser una pressió per sota les costelles, allà on l’etimologia grega ubica la hipocondria. Una paüra somàtica. Un daltabaix fisiològic en molt poc espai anatòmic, unes basques estranyes que no són ni les de la indigestió ni les de l’alcoholèmia. Ho perceps en situacions diferents en l’escala de les alarmes: t’han robat la cartera al metro, has perdut el mòbil, has sortit de casa i la clau ha quedat al pany per dintre, et diagnostiquen una malaltia greu... Estossegues, et poses el termòmetre, ai que potser has agafat el virus.

Unes quantes generacions, dels anys cinquanta del segle XX en endavant, en aquesta part d’Europa hem viscut sense la por de la mort a l’engròs, manifestada en les terribles guerres precedents. Hem viscut sense aquella ansietat, a més a més, en societats que han anat apujant el llistó del benestar fins a fer-lo un epítet. Ara, aquestes generacions descobreixen pors personals i angoixes col·lectives de les quals només havien sentit a parlar a pares i avis, o les havien llegides o vistes, a vegades fins i tot des dels bellíssims llenguatges de l’art de la paraula o de la imatge. Qui es recorda del pla seqüència de 1917?

A la cançó biogràfica Quan jo vaig nàixer, Raimon conta i canta com a casa li explicaven el drama de la guerra, tot just acabada “a l’any quaranta”, quan “encara no havien mort tots”. En una guerra, la mort no depèn de la biologia i les seves regles de temporalitats estimables: és la mort aleatòria i la probabilitat de morir contradiu l’esperança de vida. Ara, la letalitat microscòpica esdevé d’efectes macroscòpics i la proporció és encara més alta, perquè l’esperança de vida també ho és.

Els pares dels que vam néixer en aquells anys -els quaranta de Raimon, els meus cinquanta- ens relataven els desastres de la guerra, acompanyats del desig laic o religiós, “tant de bo”, “Déu faci que” no en vingui una altra. Convivien amb la mort probable i amb totes les restriccions de mobilitats i alimentació, s’entrenaven mentre ho patien, ho van superar i ens ensenyaven el valor de tenir un plat a taula: el menjar. No s’havia de preguntar què hi havia per dinar, n’hi havia i prou.

Els meus professors d’anglès, un matrimoni instal·lat a Barcelona que cada mes agafaven un avió per fer la compra al Harrods, em van explicar en una primera persona molt compromesa com van passar la Segona Guerra Mundial: la pàtria. Ella, d’infermera voluntària als hospitals de sang dels terribles dies dels bombardejos. Ell, als serveis secrets de l’MI6. No l’esmento perquè em va deixar clar que no havia de sortir d’aquella conversa a la sala de casa seva, vistes a General Mitre, amb una ampolla de Johnnie Walker etiqueta negra encimbellada per aquell dispensador de dosis tan de pub.

Aquests dies penso en el valor del menjar, per exemple, i entenc allò de no llençar res i de saber aprofitar al màxim tot el que tenim a la nevera, paradigma patates viudes : un estofat de tubèrcul amb pebre vermell i llorer..., però sense res de tall. O l’escudella de tres torns: el brou amb pasta, la carn d’olla i les croquetes. Napoleó Figuerola, àlies Víctor, un d’aquells grans homes que tanmateix quedaran a la rebotiga de la història, quan es va alliberar de tota la vida lluitant a una clandestinitat austera el primer que va fer va ser gastar-se el jornal en una mariscada.

També rumio la lliçó anglesa dels meus professors de superar la ruleta russa col·lectiva dels raids aeris amb injeccions a la vena de patriotisme. Veig que, aquests dies, alguns patriotes catalans blasmen el patriotisme, però no perquè no serveixi en casos d’emergència, que serveix, sinó perquè Espanya s’ha avançat, i la bandera i l’exèrcit que treuen al carrer l’ostenten. Tenint una ministra civil, podria fer de portaveu de la seguretat, com bé surten altres ministres, per comptes de donar càmeres a uniformes, medalles i l’impropi llenguatge bèl·lic. Margarita Robles, a més a més, té un currículum democràtic impecable, com a jutgessa i com la secretària d’estat que va desmantellar els GAL i va enviar el general Galindo al banc dels acusats pel cas Lasa i Zabala. I dono fe que ens entén perquè una part seva és ben nostra: va créixer a Catalunya, va fer el batxillerat a l’Institut Maragall, va estudiar dret a la UB, va ser la primera dona a presidir una sala penal i l’Audiència de Barcelona.

A Itàlia també han tret l’exèrcit: més val que, en missions humanitàries, ajudin a viure, amb el munt de calés que s’hi esmercen, que no que juguin a la guerra de les galàxies o a envair l’Empordà. Si ara no rendibilitzem la UME, no ho farem mai. El problema de l’exèrcit només el té Catalunya, perquè el problema a Catalunya no és que es mobilitzin militars, és que són militars de l’exèrcit espanyol en el moment de màxima tensió entre l’Estat i la Generalitat.

Anglaterra també ens va ensenyar, en aquesta tessitura, que el lideratge en el comandament és vital per a la supervivència. Churchill va tenir el poble al darrere i l’oposició no li va fer gaire la guitza mentre va durar la guerra, i tan malament devia fer tantes coses -qui no l’espifia quan ha d’improvisar en conjuntura d’alta tensió!- que va perdre les primeres eleccions de la pau. Aquí, les oposicions toquen els nassos i els lideratges no arrosseguen països sinó amb prou feines les pròpies sigles.

Mentrestant, a casa, anem aprenent a ser vulnerables, que és assumir l’estat de la inseguretat procurant de superar-lo, que és compartir-lo. En l’àmbit més privat de la família, amb l’amistat telemàtica, amb la sociabilitat virtual de les xarxes i amb les petites aportacions emotives que puguem fer cadascú, tan senzilles com comprar menys paper de vàter o llegir un poema al grup de Facebook. Jo, cada vespre penjo al Twitter uns compassos de piano, #4notesquarantena. També reso el parenostre: la primera part és molt de consum intern dels creients; la segona, en canvi, pot ser un cant a les estrelles demanant a l’energia de la fórmula d’Einstein “El nostre pa de cada dia”, no ofendre i perdonar i el clam universal pel final de la pandèmia. “Deslliureu-nos de qualsevol mal”.