Una cosa és guanyar; una altra, enamorar
Ha de ser fumut guanyar un GP i gairebé no sortir a la pantalla. Ha de ser molt frustrant que tota la glòria i el reconeixement no te l’enduguis tu, malgrat que hagis creuat primer la línia de meta, sinó algú que, tot i que sortia des del pit lane, ha sigut capaç d’arribar a anar líder i d’acabar en quarta posició. I ha de posar de molta mala lluna que, a més, tothom el proclami el “pilot del dia”, per votació popular. Però la vida i la història estan plenes de Mozarts i Salieris.
Lewis Hamilton és capaç de despertar més admiració que Sebastian Vettel el dia que qui guanya és l’alemany.
Tots dos tenen quatre títols mundials. La xifra és molt important, fins i tot sense perdre de vista que tant l’un com l’altre han tingut a l’abast cotxes hegemònics durant molt de temps, cosa que facilita notablement la feina.
Però la consideració general, la cotització pública de l’un i de l’altre, és ben diferent.
Amb maneres també diferents, però tant l’un com l’altre han tingut de vegades actituds fatxendes. L’un amb el gest insolent del ditet, l’altre passejant un estil de vida al límit que, fins i tot, aquesta mateixa setmana l’ha fet tornar a sortir a la premsa per una suposada vinculació als paradise papers.
El britànic ha guanyat el títol de manera anticipada, però la seva feina per a l’any vinent ja ha començat. És com les campanyes electorals, que abans del tret de sortida ja fa dies que estan en marxa.
La guerra psicològica d’en Lewis, art que domina millor que en Seb, fa efecte. Dissabte el de Ferrari va dir que es va acovardir a l’hora de plantar cara a Bottas en la lluita per la pole. Encara sort que l’endemà, ahir, la situació va ser a la inversa.
Però un campió, algú a qui se li suposa un caràcter caníbal, un instint depredador salvatge, una fam que no se sadolla mai, no pot demostrar públicament aquesta vulnerabilitat. Les demostracions de debilitat l’únic que fan és esperonar taurons com Hamilton, que, quan noten la sang, van a totes.
Per això ahir el de Mercedes va fer una cursa absolutament salvatge, amb un component tan animal com el que es va veure en la seva remuntada, capaç d’eclipsar ni més ni menys que tota una victòria.
D’aquí un temps no ho recordarem, i l’estadística només reflectirà la victòria del de Ferrari. Però el solc profund que la galopada del campió deixa en l’orgull de Vettel és dels que el guanyador d’ahir sap que triguen a cauteritzar.
