De les coses repugnants
L'acte d'ahir dels presos d'ETA a Durango era l'escenificació d'un doble fracàs: el de la mateixa ETA com a grup d'acció armada (amb una mica de sentit comú, s'hauria d'haver dissolt tan aviat com va acabar la dictadura franquista) i el de l'estat espanyol com a projecte nacional homogeneïtzador i uniformitzador, a l'estil del jacobinisme francès. Tant els uns com els altres han naufragat en les seves suposades raons, i l'única cosa que han fet ha estat denigrar el concepte de llibertat mentre se n'omplien la boca. Aquesta només ha estat una història tristíssima de morts, humiliacions, tortures, segrestos, xantatges, arbitrarietats i barbàrie, repartits per les dues bandes. I que, per descomptat, només ha servit per impedir qualsevol possible emancipació nacional d'Euskadi i per desmentir, al mateix temps, qualsevol idea de consolidació d'Espanya com un estat de dret equiparable a les democràcies occidentals madures.
Tenia raó aquell jove que apareixia als telenotícies d'ahir, que s'encarava als etarres excarcerats per retreure'ls que hi ha nou-cents morts damunt la taula i que en els seus comunicats s'havien oblidat no ja de demanar perdó, sinó fins i tot de fer-ne esment. Però també és cert que Espanya ha tornat a fer un singular paper d'estrassa a nivell internacional amb la invenció i l'aplicació de l'anomenada doctrina Parot, que va haver de ser derogada fa poc més de dos mesos pel Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. La reacció del govern Rajoy, i de tota la patuleia vociferant que l'envolta, va ser la previsible: acatar la sentència absolutament a contracor, mentre deixaven anar despenjaments de la mateixa UE que va haver de rescatar el sistema bancari espanyol perquè el país no se n'anés en orris a causa dels profunds nivells d'incompetència i corrupció dels seus governants. En lloc d'admetre que Espanya encara arrossega dèficits democràtics notoris, fruit d'aquella modèlica transició que cada dia fa més aigües i mostra més el llautó, el govern del PP es va estimar més carregar els neulers als magistrats d'Estrasburg (i en particular damunt del representant espanyol, el socialista Luis López Guerra) i tirar mà d'una retòrica gàstrica que servís, si més no, per acontentar una mica el seu electorat més manipulat i inflamable, que és el de les víctimes del terrorisme i el seu entorn.
Dins aquesta línia de retòrica barata s'han d'entendre, novament, les paraules del ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, que es mostra ben decidit a superar-se a si mateix. Segons el ministre -en contra del parer del jutge i de la Fiscalia-, l'acte de Durango s'hauria d'haver prohibit perquè era "repugnant". A mi, la veritat, també em desagrada profundament veure una colla d'assassins i de fanàtics (els etarres no han estat mai una altra cosa) plantejant exigències sobre drets humans. Però si haguéssim de prohibir tot el que ens repugna, no acabaríem mai. Per exemple, els estats pretesament democràtics que dels mateixos drets humans en fan burla i befa.
