04/11/2020

La segona onada del covid: lliçons no apreses

4 min
El coronavirus podria ser més contagiós que fa uns mesos

Enmig de la segona onada del covid-19, és oportú reprendre el fil de "Gestió de crisis i la síndrome Churchill", article publicat aquí el 26 de març, quan el govern central havia decretat l'estat d'alarma i un confinament parcial menystenint la proposta del president Torra de confinament total de Catalunya i Madrid... que seria tanmateix aplicada arreu d'Espanya el 28 de març. Llavors, el govern central va demorar dues setmanes unes mesures que finalment es veuria abocat a prendre, amb un retard que va agreujar la crisi sanitària i, al capdavall, els seus efectes econòmics.

Una de les lliçons que deixà la primera onada del covid fou que els governs que van ser més àgils aplicant mesures rigoroses per contenir la pandèmia van obtenir millors resultats sanitaris, i també econòmics. Per què? Perquè pel retard, les mesures dures, com a Espanya i Itàlia, s'acabaven dictant amb més urgència sanitària, i amb mesures més disruptives de l'economia.

Quins van ser els principals factors a considerar per als governs dels països més desenvolupats a l'hora de decidir les seues respostes polítiques a la primera onada del covid? Per un cantó, la confiança en la capacitat del sistema sanitari del país per garantir la lluita contra la pandèmia (com a mostra: el 10 de març tant Macron com Sánchez, per separat, afirmaven que la capacitat dels sistemes sanitaris dels seus respectius estats era la millor garantia contra la pandèmia). Per l'altre cantó, l'expectativa de costos econòmics per adopció de mesures disruptives de l'activitat econòmica, més greus en les activitats que depenen del transport, com turisme i comerç internacional.

Els estats amb sistemes sanitaris més deficients o amb menys impacte relatiu del turisme i el comerç internacional van prendre mesures més dures més aviat (amb menys extensió de la pandèmia); per això Grècia i Alemanya van tenir millors resultats. En canvi, la combinació de percepció de sistemes sanitaris potents amb pes important de les activitats de transport fou clau perquè Itàlia o Espanya tinguessin una resposta menys àgil. Per cert, quan es consideren aquests factors desapareix l'associació entre gènere del primer ministre (femení) i millor conducció de la pandèmia. No feia falta esperar a Díaz Ayuso per veure-ho, amb detall, en un document d'abril titulat The effects of health and economic costs on governments' responses to COVID-19.

Cal mencionar dos casos singulars de resposta política. Suècia, únic cas en què és una agència pública independent qui gestiona crisis sanitàries, optà per deixar que la pandèmia seguís el seu curs, buscant la "immunitat de ramat" i distorsionant al mínim l'economia. I el Regne Unit, on es va intentar inicialment seguir l'estratègia d'immunitat de ramat, però Johnson va desistir quan la crisi sanitària es va fer terrible. Fa falta molta confiança dels ciutadans en les institucions per acceptar més morts dels inevitables, si més no a curt termini. A Suècia la tenen. I, tanmateix, els ciutadans suecs van autoadoptar pautes de vida semblants a les dels veïns escandinaus; i els veïns van aïllar de fet Suècia el 27 de març. Resultat: per ara, més morts que els veïns, i igual o pitjor efecte econòmic.

La gran lliçó de la primera onada és la següent: només un govern decidit a pagar el cost que sigui en vides humanes pot evitar l'aplicació de mesures dures per pal·liar l'impacte econòmic (per exemple, Bolsonaro al Brasil). Si no s'està disposat a suportar l'escalada de morts, la pitjor estratègia és retardar les mesures dures –pitjor per a la salut i pitjor per a l'economia.

¿S'han preguntat per què els asiàtics han tingut una segona onada molt més lleugera? Oblidin els factors culturals. Austràlia i Nova Zelanda són ben occidentals, i han fet el mateix: actuar enèrgicament als primers senyals de rebrot. Tanmateix, a Europa es va tendir a actuar a l'estiu com si el virus ja hagués estat vençut. Error greu, i mesures que han arribat tard. Això a França o Alemanya. Molt tard a Espanya, que ha començat a fer el camí amb taxes de reproducció (la ja famosa R) més elevades.

Considerat tot això, i en el context immediat, feien vergonya aliena les resistències al confinament del Segrià al juliol, o les actuals proclames tertulianes que els efectes econòmics maten més gent que el virus. A veure si s'entén: només si s'està disposat a suportar una catàstrofe sanitària (més aguda per als més dèbils) sense alterar la vida quotidiana es poden evitar mesures disruptives de l'economia. Si no s'està disposat a suportar això, actuar tard accentua el dany per a l'economia.

Altra qüestió és la capacitat financera de cada estat per fer front als efectes socials de la pandèmia. ¿Algun dia es pararà atenció al fet que PP i PSOE van mantenir uns nivells absurdament elevats de deute públic enmig de l'expansió econòmica 2014-19? Perquè això ha fet entrar Espanya amb debilitat fiscal en el daltabaix. Entrat el 2021, la realitat fiscal farà que les discussions siguin més agres. Encara més si arriba una tercera onada, perquè massa responsables polítics de les nostres contrades encara ignoren les lliçons de l'experiència. Però acabem optimistes: potser arribarà abans una vacuna.