TEATRE
Misc 09/10/2020

'Els gossos': les mossegades d’unes vides no volgudes

Nelson Valente mostra la infelicitat en una família convencional, amb una gran Mercè Arànega

i
Santi Fondevila
2 min
'Els gossos' amb Sandra Monclús i Joan Negrié

Els gossos

Sala Villarroel (8/10/2020)

Ningú com els dramaturgs argentins per escodrinyar les misèries de la família. Nelson Valente escrivia arran de l'estrena al Romea (2014) de la magnífica El loco y la camisa: "No existeix una bogeria més gran que la de viure en la mentida contínua". I potser no és una mentida, però sí que és un autoengany de per vida el que pateixen les dues parelles d’aquesta també magnífica Gossos, que es reuneixen per celebrar els 40 anys de la Laura.

Un dinar d’aniversari amb els sogres i el marit que arrenca amb un ambient diria que quasi txekhovià dominat per la verborrea estèril de l’Emili, que, com ja havia fet altres anys, explica les gràcies dels molts de gossos que han poblat la seva vida. Està clar que l’Emili i l’Alícia són una d’aquelles parelles lligades per la força del costum que en realitat no se suporten. El pare parla i de tant en tant esbronca la seva dona mentre el fill intenta posar cataplasmes a una tediosa situació i l'homenatjada seu al sofà, distant a tot, reflexiva però amb un fals somriure als llavis. Reflexiona sobre el que li ha dit un estrany al metro a cau d’orella. Quan es decideix a explicar-ho, comencen el seguit de retrets i el fracàs emocional que il·lustra la infelicitat de tots quatre. Una infelicitat en la qual no pocs militants de la classe mitjana que treballa i treballa sense gaudir de la vida ni de la parella es poden veure retratats.

Com a El loco y la camisa o El declivi (vista a La Villarroel), en què ja parlava de la infelicitat de dues parelles de jubilats, Valente domina tant el tempo com l'estructura, amb una sàvia utilització de l’humor. Brinda a cadascun dels intèrprets un monòleg per al seu lluïment. I tots llueixen, però Mercè Arànega brilla. Ho fa tant quan calla amb el got a la mà, mig borratxa asseguda al sofà, com quan mossega. I mossega fort. Bon text, bons intèrprets i una direcció funcional que revela el buit profund dels personatges sense mica de compassió. La clau de l’èxit. Carai si val la pena!

stats