Crivi i el repte de no pensar en res durant 54 segons
Sant Cugat Del Vallès“Molts cops, si pogués, em tallaria el cap i saltaria a l’aigua”. D’aquesta manera, Marta González Crivillers, o Crivi, com posa al seu pullboy, integrant del relleu espanyol de 4 x 100 m lliures de natació (una de les primeres medalles que es repartiran a Rio), s’estalviaria la tensió d’haver de pensar en les moltes coses que passen en els 54 segons que és a l’aigua. No arriba a un minut d’esforç, però les dues piscines poden arribar a ser un moment molt estressant, sobretot per als esperits inquiets, per als que són el cul d’en Jaumet, com ella. “Estic tot el dia pensant. Penso massa”. I això no sempre l’ajuda a competir al màxim nivell, i s’ho retreu.
Sota l’aigua, per poder, es pot pensar a fer la respiració més diafragmàtica o la braçada llarga i poderosa, a mantenir un ritme de peus adequat sense perdre l’eix vertical, a aproximar-se a la paret sense menjar-se-la o a tenir una sortida del viratge prou fluida per no perdre inèrcia. Al final, diu, la seva carrera ideal és quan pràcticament no ha sigut conscient “de res més que de la sortida, el viratge i l’arribada”. Els infinits detalls que complementen la seva actuació i que s’ha estat hores entrenant al CAR de Sant Cugat al costat dels tècnics José Antonio del Castillo i Àlex López, o del biomecànic Andreu Roig, formen part dels mecanismes que s’exigeix automatitzar.
De paret a paret. Piscina amunt i piscina avall. Des de fa sis anys, la nedadora de Vic (1995) s’entrena dos cops al dia al CAR de Sant Cugat, amb sessions a primera hora del matí i a la tarda, més moltes estones de gimnàs. Ho compagina amb els estudis de llengua i literatura catalana i castellana a la Universitat Autònoma de Barcelona. I ho fa amb un somriure il·lusionant, amb una energia que gairebé no pot controlar i que sovint no la deixa dormir. És moguda, exigent i riallera. Un huracà.
La participació als Jocs de Rio l’ha agafat per sorpresa, quan el seu objectiu d’aquesta temporada se centrava a fer mínima per als Europeus i, més a llarg termini, apuntava a Tòquio al 2020. El premi d’ara, però, serà el colofó a una dura preparació que accepta com una rutina d’algú privilegiat. “M’ho passo bé entrenant-me. No tindria sentit que ho estigués fent si em fes patir”, aclareix. És tot constància i moviment. Tot mentalitat. Tant és que hi parlis un dilluns i estigui cansada, després d’un dels pocs diumenges lliures que ha tingut en tot l’any, que la va portar a casa, amb la seva mare i la seva gent, per celebrar que està a punt de viure “el somni de qualsevol esportista”.
“T’has de fer més llarga i més estreta -li insisteix Roig a la piscina-. El teu tronc té molta força, intenta que col·labori amb la patada”, li recomana. Repetició. Uns llargs. Repetició. Amb l’ajuda d’un telèfon mòbil, Roig grava una acció i revisa amb ella alguns detalls que li poden fer guanyar unes dècimes decisives. “Sé el temps que puc fer. Tot és entrenament”, s’anima ella. Però en competició no sempre surt tot rodó. “Quan em fixo a fer una mínima, no em surt”, lamenta, tot i que reconeix en ella una mentalitat “picada” que l’activa en positiu, sobretot si al carrer del costat neda alguna de les nedadores que admira, com passarà al Brasil. En aquest sentit, celebra que la seva primera experiència olímpica sigui en el relleu, per l’esperit d’equip que es crea. “Et surt el 150% i molts cops fas la teva millor marca. No és per a tu, és per a l’equip”.
Per rendir a aquest 150%, González ha adaptat la rutina d’entrenaments als horaris del Brasil. Es desperta a quarts de deu per esmorzar i entrenar-se a les 12 h, gairebé cinc hores més tard del que és habitual. Abans ha de caminar 40 minuts per aclimatar-se a la rutina de sortir de la Vila Olímpica, esperar un autobús i anar al centre aquàtic. “Tot suma, en la preparació”, es repeteix. Passejar pels voltants del CAR a Sant Cugat no és anar a buscar bolets, afició que la torna boja, ni tampoc és escriure ni dibuixar, les seves maneres no aquàtiques de no pensar. “Potser a Rio em torno a animar a agafar el llapis”. I somriu.
