Li tinc gran simpatia al ministre Fernández Díaz, perquè un dia vaig somiar que era el meu cunyat i quedàvem al Maxipán del carrer de ca ma sogra per fer una porció de pizza. I ma sogra deia: "Hijos, disfrutemos de este momento de intimidad, que pronto, por culpa de los paparazzi, no podremos". Sé que és poc important que jo somiï que en Fernández Díaz és el meu cunyat i quedem al Maxipán, però els hi explico perquè entenguin que cada cop que el veig, somric.
Fins avui. Avui el meu somriure semblava afectat per la toxina botulínica, que vol dir, poèticament, que se m'ha congelat a la cara. El meu cunyat oníric va declarar fa uns dies que "algunes famílies no han celebrat el Nadal per culpa del sobiranisme". Com que m'imagino que no ha fet una enquesta entre la població catalana ("Vostè l'ha celebrat, vostè no?"), haig de suposar que quan parla d'"algunes famílies" potser, ai, senyor, es refereix a la seva. ¿Li ha sortit, tal vegada, algun fill sobi? De vegades, Déu t'envia proves com aquesta. Conec un matrimoni ultraconservador que acaba de saber que la seva filla és lesbiana. Aprofito que són subscriptors de l'ARA per dir-los, per cert, que beure cervesa a morro sense got és de les coses més ben educades que fa la nena quan es fa de nit.
Però li vull donar la raó al meu cunyat oníric. Jo mateixa tinc una comunió divendres que ve i no hi vaig per mor del sobiranisme. Algú pot dir que és perquè em va malament comprar un regal, i perquè les úniques comunions que tolero són les comunions pel civil, però juro que no. És pel sobiranisme. I a les reunions d'escala tampoc no hi vaig per la mateixa raó. I als pica-pica de les feines. I a les estrenes de teatre. I a les presentacions de llibres. I a les inauguracions en general. Sí, realment, quin mal que ens està fent tot això. Jo és que no em moc de casa si no és per anar al futbol. Catalunya fa por.
