David Serrano: “Els que van sobreviure als camps nazis després van ser pares absents”

David Serrano (Sabadell, 1966) ha convertit en la novel·la El llanto de la maleta (Editorial Milenio) la història del seu documental Giza, la niña de la maleta, sobre una supervivent del gueto de Varsòvia. També acaba de publicar Els supervivents als camps nazis (Editorial UOC).

Quina és la història de la Giza?

A ella la treuen del gueto de Varsòvia amagada en una maleta quan tenia 8 mesos i estava molt malalta. Una infermera de la resistència s’encarregava de treure’n nens i portar-los amb famílies cristianes que els amagaven. Es calcula que la xarxa d’Irene Sedler va aconseguir treure 2.500 nens del gueto...

I després?

Quan ella té només 6 anys, després de la guerra, els seus oncles van a buscar-la i se l’emporten a l’Uruguai. I la família Slazak, que l’havia acollit, va estar 65 anys buscant-la, primer la mare i després la filla gran. Van enviar cartes durant anys a l’Uruguai però els oncles no els hi van ensenyar mai a la Giza. Imagina’t la seva reacció quan fa quatre anys s’assabenta de tot això i es retroba amb la Danusia, que li havia fet de germana gran...

Com reacciona?

S’adona que ha estat 65 anys tancada en el seu món, no recordant res i pensant que l’havien tractat malament, perquè en aquella època era corrent que famílies cristianes acollissin nens jueus a canvi de diners. I a sobre les famílies dels seus pares biològics es van enfrontar durant anys per la custòdia. El resultat és que ella no parla mai amb ningú de tot això.

La Danusia és una heroïna de guerra que té una foto amb Obama...

Sí, amb només 16 anys al matí ajudava la mare a cuidar la Giza, a la tarda estudiava infermeria i a la nit liderava un grup de 30 partisans. Ella entra armes al gueto per a l’aixecament contra els nazis. I després de la guerra serà perseguida pels comunistes. Amb l’arribada de Walesa al poder la condecoren i d’aquí la foto amb Obama. Quan t’explica com aconsegueix salvar els ferits que tenia refugiats en una església de l’atac dels nazis... amb setze anys!

La teva investigació ajuda la Giza a descobrir la seva història...

És una història amb moltes pèrdues. Per exemple, el seu pare biològic és dels que moren a Auschwitz després de l’alliberament perquè el seu cos no suporta l’alimentació que li donen els americans. El padrastre també mor al camp de Flossenburg.

Quan la família arriba a l’Uruguai pren una decisió dràstica: no tornaran a parlar polonès.

Ho fan per intentar assimilar-se ràpidament a la cultura del país i perquè tenen molt d’odi a Polònia, on els pogroms eren habituals ja abans dels nazis. A partir d’ara som uruguaians, es diuen. El que és brutal és que la Giza deixa de parlar polonès amb sis anys i 65 anys després, quan la germana li truca, la llengua li torna a poc a poc. És brutal.

¿Et sents violent quan forces un testimoni a recordar? Perquè potser no vol...

En efecte, molts no volen. La Giza està amb una depressió, per haver-se obert tant per al meu documental i ara la novel·la. Està en estat de xoc, se sent desprotegida. El sacrifici que els suposa és molt gran. Els causa malsons abans i després de parlar amb tu. Per a mi és un vertigen, sé més del que he pogut explicar...

Detalls desagradables?

Sí, coses que no explico a la novel·la, per exemple que tots els germans de la família d’acollida, els Slazak, moren de fam durant la guerra.

A tu et fascina el tema dels testimonis dels camps.

Sí, perquè allà trobes totes les facetes de la condició humana. La pèrdua, l’horror, l’esperança... La Giza un dia em confessa que sempre havia esperat que els seus pares poguessin estar vius. Jo ara sóc molt important a la seva vida.

I amb la família hi tens bona relació?

Sí, molt bona, però també m’han fet saber el dolor que els he ocasionat. De fet, les dues filles estan en teràpia, cosa que és molt habitual en descendents de supervivents, que solen ser pares absents. I els fills viuen molt tràgicament les vides dels pares i això els afecta personalment. Elles em diuen: “La meva mare mai ens va abraçar”.

Elles ara almenys en saben el motiu.

Molts deuen haver tingut uns pares absents i silenciosos sense saber-ne el motiu. Hi ha la història de Roman Frister, La gorra o el precio de la vida, en què explica com amaga tota la vida el seu passat fins que el nét li diu que ha de fer un treball sobre la guerra i li pregunta: “Avi, tu on eres?” I allà es desmunta perquè ell era a Auschwitz.

¿Els polonesos rebutgen la memòria d’Auschwitz?

Sí, és brutal. No han fet cap catarsi. A Alemanya s’expliquen fins i tot les vides dels botxins nazis. ¿T’imagines aquí a Espanya un museu amb els botxins franquistes? Si no es va poder ni jutjar Serrano Suñer! A Polònia et tracten bé fins que dius que vas a Auschwitz. A Varsòvia les restes del gueto estan amagades. I els pagesos polonesos del voltant de Treblinka sabien el que passava allà dins. Per això els jueus no volen tornar a Polònia.