Decreació
«For the poor town dreams of surrender». Decreation, Anne Carson.
La poeta canadenca Anne Carson, que, com ella diu, es guanya la vida ensenyant grec antic, va titular un llibre que captura l’esperit del temps: Decreació. I així està tot plegat, en el procés de decreació, que Simone Weil va descriure com “desfer la criatura que hi ha en nosaltres”, i observant que les criatures en els temps de la pandèmia som tota mena d’organismes que, enmig de la perplexitat, assistim a l’esfondrament d’un món i estem obligats a construir-ne un de nou sense dret a donar-nos per vençuts.
La pandèmia ha acabat amb centenars de milers de vides a tot el món i també ha transformat les relacions personals i econòmiques convertint en imperativa l’exigència d’adaptar-nos a la presència constant del virus. Encara encegats pels esdeveniments, haurem se ser capaços de veure la importància de les decisions que avui prenguem a llarg termini en tots els àmbits.
En plena decreació, veiem com els Estats Units han perdut la seva pragmàtica i habitual capacitat de reacció quan s’ha imposat el poder de la ignorància en la gestió de la cosa pública, que avui ocupa un espai més important que mai. Una societat tradicionalment moguda per la iniciativa privada ha vist cruament la importància de tenir cura del que és comú i viu avui espantada pels estralls de la manca de coixí social quan les xifres d’atur, desnonaments i pobresa amenacen seriosament l’estructura social. De manera increïble, Trump ha sigut incapaç de preparar una alternativa a la seva opció d’ignorar el virus, i la pandèmia s’allarga mentre els senadors republicans amenacen amb reduir les ajudes als aturats. La Reserva Federal i el Tresor intervenen a Wall Street i compren massivament als mercats deute de grans empreses com AT&T, Apple o Coca-Cola, però el govern està sanitàriament desbordat i el Main Street, l’economia real, seriosament amenaçada. Com diu Paul Krugman al NYT: “Després de tres anys i mig de fer «Amèrica gran altre cop», ens hem convertit en una figura patètica en l’escenari mundial, un conte amb moral sobre l’orgull abans de caure”. Patètic o no, el mandat Trump haurà deixat cicatrius i una guerra cultural divisiva i profunda.
Sí a Europa
Les crisis posen tothom contra les cordes i si els EUA han fet un pas enrere, Europa ha sabut fer-lo endavant. Malgrat les previsibles dificultats que tingui en el futur l’aplicació de l’acord d’aquesta setmana, la Unió Europea ha fet un pas de gegant amb el pacte per emetre deute conjunt.
750.000 milions d’euros en préstecs comuns amb responsabilitat proporcional a la capacitat de cadascú i que es gastaran en proporció a les necessitats dins d’un paquet general que suposa un 5% del PIB anual de la UE per gastar en crèdits i en transferències. Alguns analistes fa setmanes que debaten si el moment remet al Pla Marshall que va ajudar a la reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial o a un moment hamiltonià, comparable amb la mancomunació del deute per part del nou govern federal nord-americà el 1790 per ajudar els estats que havien sortit endeutats de la guerra de la independència. Tant de bo que sigui una mica de tot si els europeus complim amb les nostres obligacions amb el club. Els mediterranis haurem d’invertir en una transformació econòmica que realment fixi bases sòlides per a les properes generacions i els anomenats frugals també hauran de valorar si la seva política fiscal és honesta amb la resta de socis, especialment l’holandesa i la irlandesa. Serà un salt en la bona direcció sempre que Yanis Varoufakis s’equivoqui en el seu últim article a The Guardian. L’exministre grec adverteix que el fons de recuperació és una distracció del problema principal, que és “l’austeritat massiva”, perquè amb caigudes del PIB d’entre el 9% i l’11% a Itàlia, Grècia i Espanya, aquests països hauran de fer retallades quan s’hagin de reequilibrar els pressupostos. La qüestió serà si la UE haurà après la lliçó del 2008 i serà capaç de donar a cada soci la velocitat que necessita sense asfixiar-lo.
El pacte d’aquesta setmana és un èxit, però ha sacrificat la batalla democràtica interna. Hongria i Polònia han vist com les mesures disciplinàries, si es prenen per majoria qualificada, els seran fàcils d’esquivar i podran continuar rebaixant el nivell democràtic del club. De fet, el Parlament Europeu ha advertit també sobre la fragilitat de la democràcia i l’erosió dels seus esforços per defensar els valors de la Unió. No és casualitat que els expedients oberts contra Polònia i Hongria per violació de drets fonamentals fa més d’un any que estiguin aparcats al Consell. Aquesta és una batalla fonamental que avui ha quedat pendent.
