El desacoblament d’un món dividit

RECUPERACIÓ. La Xina ha anunciat que ja creix al 4,9%. És veritat que hi ha analistes que posen en dubte la solidesa i la durabilitat d’aquesta reactivació econòmica, que recorden l’envelliment de la seva població o el deute de països en crisi que tenen per cobrar i que asseguren que, encara que les fàbriques tornin a produir, el motor del món continua engripat i el ritme de les exportacions topa amb les ganes d’Occident de rebaixar la seva dependència xinesa. Però Pequín ja pot anunciar que s’ha recuperat de la pandèmia. Quan Donald Trump fa campanya electoral encara culpant el “virus xinès” dels seus mals, la distància del Pacífic s’eixampla. Mentre els Estats Units encaren l’elecció presidencial més enrarida de la seva història recent, les grans ciutats xineses van recuperant la normalitat necessària per apuntalar el relat de l’efectivitat del seu autoritarisme repressiu.

Pequín s’aferra a la seva capacitat de control del contagi per vendre un sistema de govern: l’autocràcia dels resultats. Als Estats Units, en canvi, el president sortint amenaça amb desafiar el desenllaç electoral del 3 de novembre si no li és favorable.

Donald Trump i Xi Jinping han construït la seva relació des de la confrontació econòmica, tecnològica, de seguretat i de models polítics.

ALTERNATIVES. On se situaria avui un Mur de Berlín virtual que marqués la línia divisòria entre dues visions contraposades del món?

La “Llarga Marxa”, com la va anomenar Xi Jinping, que havia de trencar la dependència xinesa de la tecnologia dels Estats Units, va començar fa temps, però ara ja hem arribat a una bifurcació que pretén obligar la resta del món a prendre partit. Per un camí o per un altre. Com si no hi hagués més alternativa que alinear-se en un ordre global que, en realitat, és molt menys binari del que ens volen fer creure, i molt més complex.

La mateixa ingenuïtat i arrogància que el 2000 proclamava el triomf de la democràcia al món -i als Estats Units, com a única “hiperpotència” global- s’aferra ara a aquest Mur de Berlín virtual. Però el món és menys binari i les línies de fractura menys clares del que sembla, perquè l’alternativa democràtica també està en qüestió. El coronavirus n’ha amplificat les febleses.

RESULTATS. La Universitat de Cambridge ha publicat ja dos informes aquest any advertint del descontentament global amb la democràcia, sobretot entre els joves.

A nivell mundial, la satisfacció dels joves amb la democràcia està disminuint, no només en termes absoluts, i especialment en quatre regions: a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica subsahariana, l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord. I aquest desencantament, en països que podem considerar democràcies desenvolupades, no ve tant per l’espectacle polític com per la sensació d’exclusió econòmica. Són l’atur i les desigualtats les que distancien els joves de la democràcia. La mitjana dels resultats europeus emmascara, a més, una altra línia divisòria virtual que travessa França i allunya el sud d’Europa de la “zona de complaença” del nord. És una “bretxa de satisfacció” àmplia i creixent -diu l’estudi-. L’economia i la justícia social determinen la visió de la política i dels sistemes de governs.

Tant parlar de l’acceleració de la pandèmia i ara comença a despuntar l’acceleració postcovid. El risc d’eixamplar encara més les desigualtats. El desacoblament d’un món dividit i d’unes democràcies atrapades en l’emergència permanent. Europa es torna a confinar. Itàlia reviu les pors del mes de març. El govern espanyol ha fixat l’horitzó de l’excepcionalitat en la pròxima primavera. Tocs de queda, negocis tancats, pressió sobre els centres hospitalaris i la rèmora d’una picabaralla política que alenteix la necessària resposta de la Unió Europea.