La gran desconnexió

En el procés que enceta ara el país hi ha moltes incògnites, però potser la principal és veure com evolucionarà el PSC. El socialisme català ha estat fonamental per construir la Catalunya que coneixem avui: ha construït la Barcelona de l'èxit, ha canviat moltes altres ciutats mitjanes i grans, ha participat directament en la governabilitat d'Espanya, ha estat decisiu en la integració de molts immigrats en la catalanitat... I tot això ho ha pogut fer gràcies a la generació política sorgida de l'antifranquisme i a una segona generació, de perfil més gestor, formada en el món local. Però ho ha pogut fer, sobretot, perquè ha connectat amb el país de manera transversal i sostinguda. La seva connexió s'ha articulat en tres fronts: a través de l'adhesió dels antics immigrants i els seus descendents -els feia amable la seva integració al país-, a través de la simpatia i el suport del món intel·lectual i cultural, i a través de la població autòctona progressista al·lèrgica al discurs nacionalista. En aquesta connexió, tot ha entrat en crisi. La majoria d'antics immigrants ja fa temps que no se senten immigrants, sinó catalans, i els que no volen sortir del gueto mental de la immigració ja no confien en el PSC, sinó que s'han entregat a l'espanyolisme del PP o de Ciutadans. El món intel·lectual i cultural ja fa temps que s'ha desenganyat de la política, i el PSC, que era el principal beneficiari del seu suport, n'ha estat el més perjudicat. I la població autòctona ha fet de manera massiva un salt cap al sobiranisme de la mà no del nacionalisme conservador, sinó d'una societat civil poc connotada ideològicament.

El problema del PSC, doncs, no és tant de noms i de lideratges, que també, sinó de base social. Ara mateix viu desconnectat del país.