13/06/2020

La desglobalització farà mal a tot arreu

4 min

Tot indica que l’economia mundial postpandèmia serà molt menys globalitzada, amb un rebuig dels dirigents i de les poblacions a l’obertura com no s’ha vist des de les guerres aranzelàries i les devaluacions de moneda dels anys 30. I això comportarà no només menys creixement, sinó també una reducció significativa dels ingressos de totes les economies, excepte potser de les més grans i diversificades.

En el seu llibre profètic del 2001 La fi de la globalització, l’historiador de l’economia Harold James relata l’ensorrament d’una era d’integració econòmica i financera global sota la pressió de fets inesperats ocorreguts durant la Gran Depressió dels trenta, que van culminar en la Segona Guerra Mundial. Avui sembla que la pandèmia del covid-19 està accelerant un altre procés de desglobalització.

El replegament actual va començar amb l’elecció de Donald Trump el 2016, que va portar a una guerra d’aranzels entre els EUA i la Xina. És probable que l’efecte negatiu a llarg termini de la pandèmia sobre el comerç internacional sigui encara més gran, en part perquè els governs són cada vegada més conscients de la necessitat de considerar la capacitat dels sistemes de salut pública com un imperatiu de seguretat nacional.

El risc actual d’una sobrereacció desglobalitzadora a l’estil dels anys trenta és enorme, sobretot si continua el deteriorament de la relació entre la Xina i els Estats Units. I és absurd pensar que una desglobalització caòtica no introduirà nous problemes molt pitjors.

Fins i tot els Estats Units, amb una economia molt diversificada, una tecnologia avançada i una sòlida base de recursos naturals, poden patir una reducció significativa del PIB real com a resultat de la desglobalització. Per a economies més petites i països en desenvolupament que en molts sectors no arriben a tenir una massa crítica i que sovint no tenen recursos naturals, la ruptura del comerç internacional implica revertir moltes dècades de creixement.

El difunt economista Alberto Alesina, figura imponent del camp de l’economia política, va sostenir que per a un país ben governat en l’era de la globalització, la petitesa pot ser un avantatge. Però en l’actualitat els països petits sense una aliança estreta amb un estat més gran o amb una unió d’estats s’enfronten a enormes riscos econòmics.

És veritat que la globalització ha generat desigualtats entre els mil milions de persones que viuen a les economies avançades. La competència comercial ha afectat greument els treballadors amb salaris baixos en alguns sectors, encara que al mateix temps ha abaratit els béns per a tothom. I pot dir-se que la globalització financera ha tingut un efecte encara més gran, a l’augmentar els guanys de les multinacionals i oferir als nous rics instruments molt rendibles per a la inversió a l’estranger, sobretot des del 1980.

En el seu cèlebre llibre del 2014 El capital al segle XXI, Thomas Piketty apunta a la creixent desigualtat d’ingressos i riquesa com a prova del fracàs del capitalisme. Però ¿fracàs per a qui? Fora de les economies avançades, allà on viu el 86% de la població mundial el capitalisme global ha tret milers de milions de persones de la pobresa extrema. No hi ha dubte que una sobrereacció desglobalitzadora pot generar molts més perjudicats que beneficiats.

És veritat que el model actual de globalització necessita ajustos, en particular xarxes de seguretat social més fortes a les economies avançades i (en la mesura del possible) també als mercats emergents. Però crear resiliència no és el mateix que descartar tot el sistema i començar de zero.

Als EUA la desglobalització pot perjudicar més del que alguns dels seus polítics (de dreta i d’esquerra) semblen entendre. Per començar, el sistema global de comerç forma part d’un acord pel qual els Estats Units obtenen l’hegemonia d’un món en el qual la majoria dels països, inclosa la Xina, tenen motius per fer que l’ordre internacional funcioni.

I deixant de banda les derivades polítiques, la desglobalització també planteja riscos econòmics per als Estats Units. En particular, és probable que molts dels factors que avui permeten al govern i a les multinacionals nord-americanes endeutar-se molt més que els seus homòlegs de qualsevol altre país estiguin vinculats amb el paper central del dòlar dins el sistema. I hi ha un ampli ventall de models econòmics que mostren que l’augment d’aranzels i friccions comercials porta a una reducció almenys proporcional de la globalització financera. Això, a més d’una enorme caiguda dels guanys de les multinacionals i del valor de les borses (cosa que potser agradarà a alguns), també pot provocar una significativa reducció de la demanda estrangera de títols de deute nord-americans.

No seria una situació ideal en un moment en què els EUA necessiten endeutar-se molt per preservar l’estabilitat social, econòmica i política. Així com la globalització ha sigut un factor important dels baixos nivells actuals d’inflació i de tipus d’interès, revertir el procés pot empènyer els preus i els tipus en la direcció contrària, sobretot tenint en compte que el covid-19 pot provocar un xoc d’oferta prolongat en el temps.

No cal dir que ens esperen altres batalles que demanen cooperació internacional, sobretot el canvi climàtic. Serà encara més difícil donar motius a les economies en desenvolupament perquè posin límit a les seves emissions de diòxid de carboni si un ensorrament del comerç internacional debilita l’incentiu compartit més gran que tenen els països per mantenir la pau i la prosperitat global.

I cal no oblidar que, malgrat que fins ara el covid-19 ha afectat molt més Europa i els Estats Units que la majoria de països d’ingressos més baixos, encara hi ha un enorme risc de tragèdia humanitària a l’Àfrica i altres regions pobres. ¿És realment un bon moment per reduir la capacitat d’aquests països per protegir-se?

I encara que fessin cas omís dels efectes de la desglobalització sobre la resta de món, els EUA han de recordar que l’abundant demanda actual d’actius denominats en dòlars depèn en gran mesura de l’enorme sistema comercial i financer que alguns polítics nord-americans pretenen empetitir. Si la desglobalització va massa enllà, cap país en sortirà indemne.

Copyright Project Syndicate