05/09/2020

Deshumanitzar no civilitza

3 min

És indubtable que als EUA -i en països més propers- es viu en un clima de tensió racial que fa que ara mateix tenir la pell negra sigui molt més perillós, davant les anomenades forces de l’ordre, que tenir-la blanca. Més enllà de les actituds individuals, més enllà que algú cregui de debò que ser més fosc o més clar et fa inferior o superior, la tensió racial és un clima psicològic i moral que es retroalimenta, és un cercle viciós en què la ràbia, el dolor i la por es transmeten de pares a fills. Allà on es condensa és tan indefugible com l’aire que es respira. I els que més el respiren n’acaben notant els efectes per més segurs que estiguin de no ser racistes. Spike Lee ho va retratar magistralment a Do the right thing.

I les paraules són importantíssimes a l’hora d’intensificar o apaivagar aquesta tensió. Trump ho sap de sobres, i l’atia tant com pot, perquè la tensió racial -i l’odi i la violència en què degenera- són el clima ideal per a la seva reelecció. Com més caos i més morts, més desig d’autoritat. En el sentit contrari, tot intent d’apaivagar-la també passa per les paraules. No l’apaivaga emfatitzar la maldat dels negres o dels blancs, sinó -tenint molt clar qui són les víctimes- entendre que sovint (i en un cert sentit sempre) també són víctimes els presumptes botxins. I no dic res que no s’hagin cansat de predicar Gandhi o Luther King.

La frivolitat amb què s’ha fet anar pels mitjans el terme assassinat en el tiroteig a Jacob Blake no va en aquesta direcció. I no parlo del gènere d’opinió, que té tot el dret a ser visceralment subjectiu, sinó de l’informatiu, que té l’obligació de ser un referent objectiu al marge de les passions. Hi ha un progressisme que es pensa que és més progre com més deshumanitza qui percep com a enemic. Hi ha hagut per desgràcia massa d’això en el Me Too. Però res que deshumanitzi humans és civilitzador: sempre ens retorna a un estat més primitiu.

És assassinat l’homicidi que es fa de manera freda i premeditada, a canvi d’una recompensa o amb acarnissament (un deliberat desig de causar el màxim dolor a la víctima). Cap informació hauria de dir que el policia Rusten Sheskey va assassinar Jacob Blake. D’entrada, perquè assassinar vol dir matar i Blake és viu, però -més enllà d’aquesta evidència- perquè només un jurat pot concloure que en els trets que li va disparar hi va concórrer un d’aquests agreujants. Pot ser, en efecte, que Sheskey sigui un racista fred i sàdic -s’haurà de demostrar-, però no es pot descartar que el pànic que li va provocar que Blake no s’aturés quan l’apuntava i obrís la porta del cotxe -on podia tenir una arma- l’ofusqués. I això segon no disculpa Sheskey, ni li ha d’estalviar una pena, però l’humanitza, i en la mesura que l’humanitza contribueix a fer menys intensa l’onada d’odi i violència que la seva acció desferma. Informar bé exigeix no descartar ni menystenir aquesta hipòtesi. S’equivoca greument el progressisme quan regala a Trump l’oportunitat de semblar que és dels pocs que no la descarten.