11/07/2020

Deu anys de pau a Euskadi

4 min
Deu anys de pau a Euskadi

PeriodistaEl 5 de setembre del 2010 ETA llegia un comunicat a la BBC en què raonava el cessament de les activitats armades ofensives i es comprometia a defensar l’autodeterminació a través del diàleg i la negociació. Les caputxes eren emblemàticament blanques, i amb una veu de dona anunciaven el principi del final de mig segle dramàtic pel balanç de víctimes. Deu anys després la pau és irreversible, la convivència està ben entrenada i Euskadi votarà sense pressió.

El resultat global de les eleccions d’aquest diumenge el sap tothom i és profecia demoscòpica abans que es recomptin paperetes: l’autonomia es consolidarà amb la còmoda victòria del PNB, i reeditarà probablement coalició amb el PSE i amb una esquerra abertzale moderant el seu discurs i institucionalitzant-lo per fer oblidar que, si bé no tot és ETA, com continuen explotant les extremes dretes espanyoles -ara repartides en dos partits-, en un passat encara recent li era pròxima. La consolidació de l’autonomisme que representaria la reedició de l’acord entre el PNB i els socialistes bascos vol dir per passiva una altra cosa: l’independentisme es queda en standby a mitjà termini.

El titani artístic del Guggenheim

Renovar la coalició amb els socialistes permet al PNB l’operació inversa, és a dir, influir en el PSOE a Madrid. Res de nou, al contrari: una tradició que ha resultat fructífera per a uns i altres, a partir del país que van redreçar José Antonio Ardanza i Ramón Jáuregui quan van convertir el ferro siderúrgic en el titani artístic i turístic del Guggenheim. El PNB és ideològicament independentista, però practica l’autonomisme polític, que gràcies als seus grans experts en dret constitucional durant la Transició va aconseguir que fos el més confederal de tot l’Estat, i que poguessin explorar sobiranismes zonals a partir dels drets històrics reconeguts per la Constitució i l’Estatut de Gernika.

Amb la semiòtica a la mà, podem dir que l’independentisme sintàctic i semàntic, aliat amb l’autonomisme pragmàtic, el practicarà també l’esquerra abertzale, obligada des del final d’ETA a homologar-se en les institucions. Ja no és com abans, quan estaven còmodes en posicions antisistema. Ara miren d’aprofitar-lo des de dins, sigui amb el seu potencial de gestió municipalista, sigui amb la força parlamentària que li dona el lideratge de l’oposició a l’hemicicle de Vitòria.

Un símptoma evident de la ciavoga política de Bildu a les regates de la Kontxa és el seu freqüent alineament amb Esquerra Republicana, en detriment d’una CUP que es va inspirar en Herri Batasuna fins i tot en la seva marca: UP és literalment el que era HB en èuscar, unitat popular. Esquerra també apunta un gir a l’agulla nàutica, en aquest cas pel Mediterrani, amb timó al pacte d’esquerres per retornar a l’independentisme gradual mentre administra l’autonomia real, mirant de recuperar la confederació en aquest cas sabotejada de l’Estatut del 2006.

El pacte de Lizarra

L’Euskadi passat per les urnes farà política des de la “legislación vigente ”, intentant esprémer-la al màxim i mirant de poder canviar-la des dels seus maquinaris interns. Si les enquestes fallessin, com desitja l’esquerra abertzale, i les bruixes de Zugarramurdi fessin un sortilegi, sempre hi ha l’expectativa d’articular la majoria independentista, que també té la seva tradició en la legislatura del pacte de Lizarra-Garazi, que va permetre un Parlament presidit per Juan Mari Atutxa, el govern del lehendakari Ibarretxe i els artífexs del tancament d’ETA asseguts de costat als escons: Arnaldo Otegi i Josu Urrutikoetxea (Ternera).

La pau que començava allà no hauria estat possible si a aquella bancada no s’hi hagués assegut també el socialista Jesús Eguiguren, que havia parlat i encara parlaria més hores clandestines amb l’un i l’altre, amb llicència d’Alfredo Pérez Rubalcaba i gestualitat de José Luis Rodríguez Zapatero. Però aquella pau tenia un biaix clarament patriòtic. El seu primer manifest era tan arrelat i simbòlic com una llei de l’esport que establia les seleccions nacionals amb facultat per competir internacionalment amb aquella ikurriña que Iribar i Kortabarria havien ostentat al derbi basc del 1976, al vell camp d’Atotxa. La llei se signava el dia 11 de juny, i el pacte de Lizarra, el 12 de setembre del 1998. Al vestidor d’aquella iniciativa legislativa tan calculada hi havia dos amantíssims de l’esport: el lehendakari que ara opta al tercer mandat, Iñigo Urkullu, i Arnaldo Otegi, que, tot i tenir o no tenir l’escó inhabilitat, liderarà l’oposició al costat de la portaveu, Maddalen Iriarte.

Iñigo Urkullu va ser futbolista de primera juvenil i gendre de futbolista, Arieta, el gran davanter centre de l’Athletic, els colors que porta al cor. Otegi és seguidor del seu rival als terrenys de joc, la Reial Societat. Més enllà de l’anècdota, que no ho és, i del factor generacional comú, que tampoc, Urkullu i Otegi han parlat molt i han après a entendre’s. S’esbatussen sense contemplacions en la dialèctica govern-oposició, però també saben com trobar-se en l’estratègia de la nació lliure.