Deu vacunes contra els ‘fakes’ electorals

BarcelonaTenir cautela amb el que t’ha vingut a buscar

Qualsevol història falsa o manipulada necessita dissenyar els seus propis mecanismes de viralitat. Això vol dir que no està metafòricament quieta, a l’espera que algú la trobi en una web. El problema és que també els mitjans rigorosos fan servir tàctiques per maximitzar la difusió de notícies. En tot cas, com més se li noti a la notícia que vol ser viral, amb més cautela s’ha d’agafar. Sobretot si és una informació que arriba a través de WhatsApp i el missatge commina el receptor directament a compartir-lo. Exhortacions a “que se sàpiga el que els mitjans amaguen” poden tenir la millor de les intencions -i certament en el periodisme hi ha autocensures qüestionables-, però també poden ser indicatiu que el contingut en qüestió és inexacte o directament fals. Cal preguntar-se: “qui m’ho envia?” I sobretot: “per què?”

Identificar qui firma (realment) un article

Les comparticions a les xarxes (i això inclou WhatsApp) afavoreixen que els titulars viatgin sovint sense el context necessari. Davant una notícia que ens fa alçar les celles, sempre és convenient preguntar-se: ¿això qui ho publica? ¿És un mitjà que associo a prestigi o credibilitat? Cal activar l’alerta groga si es tracta d’un mitjà digital del qual no sabem gran cosa. Si és el cas, val la pena mirar quines altres notícies publica: si en totes hi detectem una intenció editorial atrinxerada, o bé són sempre peces molt cridaneres, probablement és una web que explota desinformacions. Dos factors que ens haurien de fer sospitar són la falta d’anunciants coneguts (les grans marques solen evitar publicitar-se en portals de fake news ) i l’absència d’un lloc on identificar qui hi ha, amb noms i cognoms, darrere el mitjà.

Preguntar-se si és realment d’un mitjà

Els fabricants de desinformacions són molt conscients que l’aspecte formal és important. És per això que alguns copien el look de mitjans prestigiosos per tal de simular que provenen d’una font avalada. Una altra tàctica consisteix en aconseguir una URL -les adreces d’internet- que sigui una variació mínima de la d’un mitjà popular. Una manera de verificar-ho ràpidament és anar al mitjà que intuïm suplantat i copiar al cercador el titular sospitós. Si no el mostra, probablement és fake.

Fer comprovacions bàsiques de fotos

Una manera molt fàcil de moure a l’engany és fer circular una fotografia -per exemple, d’uns disturbis- que correspon en realitat a un altre lloc o a un moment del passat. Davant una fotografia que ens generi incredulitat, una mesura de precaució pot ser introduir-la al cercador de Google, a l’apartat d’imatges, i veure si correspon a un esdeveniment llunyà o anterior.

Desconfiar també dels vídeos

Els desenvolupaments tècnics fan que manipular vídeos sigui cada cop més fàcil. Una tècnica que ja pot fer qualsevol usuari sense cap coneixement especial és la de canviar el que està dient una persona en pantalla. A partir de la modificació de la postura dels llavis es pot fer dir qualsevol barbaritat a algú a qui es tingui enregistrat. Són els anomenats deep fakes. Una mirada atenta acostuma a evidenciar petites divergències entre veu i imatge, però a simple vista la manipulació pot colar. El més prudent és fer una cerca a Google sobre la declaració en qüestió: el més probable és que algú l’hagi desmuntat. Si realment un polític ha dit alguna frase molt fora de lloc o escandalosa, mitjans de comunicació de credibilitat avalada ho recullen en forma de notícia.

Analitzar els possibles ‘bots’ de Twitter

Si llegim una notícia sorprenent o escandalosa en un perfil de Twitter que no coneixem -i que potser repiula un conegut-, abans de compartir-la no fa cap nosa fer algunes comprovacions. Si el nom d’usuari inclou una cadena de números aparentment a l’atzar, probablement es tracta d’un perfil creat automàticament. La cara? Hi ha programes per fabricar cares inventades (per bé que, un cop n’has identificat uns quants, aprens a detectar-los precisament per la cara inexpressiva). Una data de creació recent és també motiu de sospita. Els perfils robòtics solen tenir un fil de Twitter basat gairebé exclusivament en repiulades del seu monotema. I, si es dubta, també hi ha eines com Botcheck.me que es poden instal·lar al navegador perquè els desemmascari.

Acudir als ‘fact checkers’

Acudir als verificadors solvents. Hi ha webs com Newtral, Maldita.es i VerifiCAT que es dediquen a desmuntar desinformacions. I, cada cop més, també els diaris assumeixen la feina de confrontar declaracions de polítics amb la factualitat. L’ARA, per exemple, manté un fact checking durant el judici a l’1-O i també per la campanya electoral.

Qüestionar-se si es reforça un prejudici

Els algoritmes -i la condició humana- fan que a les xarxes socials acabem envoltats de les persones que pensen de manera similar a la nostra. Això fa que no rebem les veus discordants i, exposats permanentment a confirmacions de les nostres idees, acabem pensant que han de ser les bones, perquè tothom les comparteix. Les fake news s’alimenten de prejudicis (i els realimenten). Si detectem que un determinat titular en comptes d’informar busca sobretot reforçar un estereotip, serà bo activar els filtres de suspicàcia.

Exigir tot el context d’una declaració

Una artilleria gruixuda que es fa servir en política és la descontextualització de frases. Quan es deia que el president Quim Torra assegurava que els espanyols eren “bèsties rapinyaires, escurçons i hienes amb una tara d’ADN” s’estava mentint per descontextualització: no es referia al conjunt d’espanyols (pel simple fet de ser-ho) sinó als catalanòfobs. La cita donava credibilitat, però l’atribució era manipuladora. Quan Albert Rivera diu que a TV3 s’ha dit “puta” a Inés Arrimadas -i els mitjans de la seva corda ho reprodueixen- no donen el context, perquè això demostraria la mentida: a la cadena això no ha passat, sinó que en realitat es refereixen a una piulada en el compte personal d’un còmic (Toni Albà), que col·laborava en un programa elaborat per una productora i efectivament emès per TV3. Per poder valorar una frase calen els elements que l’acompanyen. I, a ser possible, poder-la veure sense talls: a YouTube corren moltes intervencions convenientment muntades per deixar fora tots els elements que contemporitzen i suavitzen una frase polèmica.

Comptar fins a nou abans de compartir

L’última vacuna no té a veure tant amb la pròpia immunització com amb la dels altres. Abans de compartir una informació altament emocional de la qual no sabem massa coses val la pena passar-la pels nou filtres anteriors abans de compartir-la. La viralitat juga amb la tendència compulsiva dels humans, especialment en l’entorn de les xarxes, que són un espai de resposta ràpida. Cal actuar, per cert, amb humilitat: un estudi científic del 2015 assegurava que les persones intel·ligents són més crèdules davant les fake news, perquè poden abaixar la guàrdia analítica.