Deures per al 2021: el més calent és a l’aigüera
E l canal infantil i juvenil de TV3. Hi ha altíssimes esperances en l’anunciada reformulació del canal Super3, que ha de deixar de compartir graella amb la cultura i sumar-hi una nova oferta juvenil. Es tracta d’intentar recuperar un segment de l’audiència, el de menys de 29 anys, que no segueix la televisió pública catalana com ho fan les generacions posteriors. En part perquè ha desplaçat el consum cap a plataformes que menystenen el català. Però també perquè des de la Corporació s’han concentrat les inversions a salvar la quota del canal generalista, TV3, sacrificant els temàtics.
A partir d’aquí, si només es fa un esforç cosmètic, probablement serem al mateix lloc -el desastre- on som ara. Per esforç cosmètic em refereixo a una operació de màrqueting que impulsi una marca, que perfili algunes finestres digitals noves, però que no vagi al centre del problema: la quantitat de diners invertits en comprar programes i sèries competitives. Si al centre no hi ha els continguts, l’operació no anirà gaire més enllà de treure la pols a una màquina gripada. La direcció de TV3 pot pintar-ho bonic, però si des de la Corporació no s’hi destinen diners, serà un nou tren que es deixa passar. I fem tard.
La llei de l’audiovisual espanyola. M’hi referia en l’article de dilluns passat i cal insistir-hi, ara que hi som a temps. Aquest és un partit que s’ha de jugar, i que es juga a Madrid. És absolutament essencial aconseguir que sigui obligatori per a les televisions i les plataformes alguna reserva d’inversió i de catàleg dedicada a obra en català. Obtenir-ho no costa ni un sol euro a l’Estat, així que depèn només de la voluntat -o la dependència- política. I, sense ànim de posar-me tremendista, ser o no ser a les plataformes és un dels dos factors més decisius per a la pervivència de la llengua, juntament amb la immersió. Potser és poc vistós, i llueix poc com a guany, però resulta totalment estratègic. Els partits catalans tenen una ocasió per demostrar el seu sentit de la responsabilitat. Que no la malbaratin, sisplau.
Disney+. Com que el conglomerat pateix l’indicible a la seva divisió de parcs temàtics, ha decidit posar molta carn a la graella de l’ streaming. Creu, fins i tot, que pot superar Filmin i ha aprovat un pla ultraambiciós de producció. Al maig, Política Lingüística va anunciar un acord amb el gegant de l’entreteniment. Set mesos després, el resultat és decebedor: el català a la plataforma es limita a dos tristos títols, dos, i encara cal buscar-los com a “contingut extra” perquè no apareix com a opció lingüística al menú principal, juntament amb les altres llengües. Soc conscient que la capacitat coercitiva de la Generalitat és escassa -i podria resultar contraproduent-, i la de seducció, limitada. Però s’han invertit massa diners en doblatges a les sales o a TV3 que després queden penjats als llimbs i no s’integren a la resta de finestres com per no forçar un debat en profunditat sobre aquest sistema, que ha quedat clamorosament obsolet.
