Dies tranquils per reforçar la pissarra

BarcelonaQuan tot s’atura encara queda alguna cosa en moviment. Ara que la Lliga fa l’última pausa abans de final d’any per atendre els compromisos internacionals, Luis Enrique i el seu cos tècnic aprofiten per revisar les idees que van posar a la pissarra a l’estiu i que la competició ha anat tatxant amb cops de realitat. Aquell moviment que conceptualment semblava un nou forat imprevisible per atacar, potser no ho ha sigut tant. Aquella vigilància que havia d’ajudar a trobar l’equilibri, potser no està sent suficient o hauria de fer-la algú altre. Aquell ritme de joc que havia d’augmentar en zona de finalització, potser ha agafat verticalitat un pèl abans. En definitiva, són dies d’actualitzar el model imaginat amb les sensacions que el quadrimestre de competició oficial ha anat deixant. Imprevisibilitat, equilibri i verticalitat són tres de les paraules que més sonen a la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí, on Luis Enrique, Juan Carlos Unzue, Robert Moreno i Joan Barbarà (els quatre tècnics de la fotografia) treballen sense parar, fins i tot aquests dies que els entrenaments tenen més baixes que jugadors disponibles, per donar a l’equip un rumb encertat que l’acosti als títols.

Malgrat que els últims quinze dies han insinuat certa involució de l’equip, que s’havia mostrat estable i sòlid -molt més enllà dels 776 minuts que es va resistir amb la porteria a zero- en les primeres jornades, la part positiva és que la revisió s’està fent des dels bons resultats. L’equip és segon a la Lliga, a només dos punts d’un Madrid en ratxa, i ha tancat la classificació per als vuitens de la Champions a falta de dos partits. I l’autocrítica, des de dalt, sempre és més sana de fer.

Estructura defensiva

El Barça combina moments de pressió alta amb espera replegada

Fins al Santiago Bernabéu només els tres gols de París tacaven el model defensiu d’un Barça que podia presumir de ser qui menys xuts concedia al rival (8,3) i qui menys faltes feia (10,2) per partit. De fet, l’organització defensiva de l’equip -i, en paral·lel, la implicació col·lectiva sense pilota- era el que més destacava Luis Enrique en les seves primeres rodes de premsa.

L’equip segueix sent el menys golejat de la Lliga malgrat els ensurts a Madrid, contra el Celta i a Almeria, i ho és perquè dedica bona part de la seva atenció a tapar els punts forts del rival, i ho fa en el moment en què perd la pilota. Aquesta preparació de la transició ha sigut fonamental per haver transmès una imatge sòbria i fiable. Fins fa un mes semblava cobert un dels forats de l’última temporada: el desert al voltant de Busquets al migcentre, gràcies a les cobertures especialment de Rakitic, la solidaritat dels homes de dalt i la velocitat dels centrals. La pressió sobre la pèrdua a camp rival s’ha recuperat, però l’equip no renuncia a recollir-se al seu camp quan veu que serà superat per un rival més tècnic. Amsterdam en va ser un exemple.

Control del joc

Malgrat dominar la possessió, no sempre es té el control del partit

Aquest lleuger pas enrere, que sembla néixer d’una voluntat d’obrir espais per a un atac que, en estàtic, segueix costant molt concretar (com es va va veure contra el Màlaga, tot i que el 35% del joc es va acumular a l’últim terç de camp), ha acabat derivant en certes dificultats de dominar el partit durant el màxim de minuts possibles. L’equip no aconsegueix mostrar-se regular durant els 90 minuts i ha deixat sensacions molt variables entre una part i l’altra. Les estadístiques, exagerades pels minuts de monòleg amb la possessió, li segueixen donant al Barça una àmplia superioritat amb la pilota, però contra el Celta, l’Ajax, el Rayo i el Madrid es va evidenciar que l’equip no sotmet el rival amb triangulacions. Esbrinar si no ho fa per intenció o per incapacitat continua sent el misteri més llaminer de resoldre.

Rols amagats

El model no troba la fórmula per fer destacar els migcampistes

El discurs dels futbolistes -l’últim cas és el de Xavi admetent que “la filosofia no s’ha canviat”- diu que el desig de guanyar a través de la combinació es manté, però les dificultats que els rivals posen al Barça està fent complicat que el joc es correspongui amb el missatge. És significatiu, per exemple, que els tres futbolistes que més passades tinguin de mitjana per partit siguin els laterals (Alves amb 75,3 i Alba amb 71,6) i un central, Mascherano (63,2).

La jugada ja no la couen tant els migcampistes: més aviat l’equilibren o la rematen. S’ha vist poc la versió ofensiva de Rakitic, malgrat ser l’interior que de mitjana més pilota toca per partit (67,9 passades), i s’està destacant la seva feina fosca sense pilota. I els centrals, malgrat seguir assumint un pes destacat en la base de les jugades, tornen a ser sobretot dues cames que corren en els contraatacs. D’aquí que Gerard Piqué no estigui sent l’home més determinant de l’eix, com sí que són Mathieu o Mascherano.

El trident d’atac

Encara s’ha d’acabar d’encaixar Luis Suárez en el duo Ney-Messi

Que Neymar estigui fent molts més gols que l’any passat i comenci a ser decisiu, i que Messi estigui adoptant un rol més assistent que golejador deriva d’uns retocs en les tres peces de dalt que van ser la novetat més cridanera des de la pretemporada. Luis Enrique ha centrat la posició dels homes avançats, eliminant una figura d’extrem que no encaixa amb els cracs de la plantilla. Luis Suárez, inicialment, s’intenta encaixar al sector dret, però a Amsterdam i en la remuntada a Almeria va deixar més bones vibracions entre centrals rivals, cosa que obre la porta a reajustar el trident d’atac. ¿Messi sortirà des de la dreta, com els últims dies, o se seguirà intentant tenir dos homes un pèl més oberts per davant d’ell, com al principi? Aquests dies de calma sense competició han d’anar resolent aquest interrogant.

Joc exterior

Els rivals regalen les bandes a un Barça que encara no en treu profit

No és gratuït que Luis Enrique hagi pensat a tancar més els davanters, i aquesta intenció ni tan sols neix només del perfil de jugadors que té en plantilla. És una conseqüència natural del plantejament defensiu dels rivals, que, especialment des dels duels amb l’Atlètic de Madrid de l’any passat, van consolidar una idea: regalar les bandes perquè l’atac del Barça, i sobretot la influència de Messi en el joc ofensiu, mori en centrades a l’àrea.

L’equip s’ha construït per oferir millor rendiment en això i aposta per laterals llargs, amb protagonisme total. Els dos alhora. Tenir l’amenaça per la dreta (encara és la principal), però també per l’esquerra. I el Barça, de fet, és el tercer equip de la Lliga que fa més centrades per partit (27). De moment, però, n’ha rematat poques.

Aquest és el Barça que s’està veient fins ara. Luis Enrique mai aclareix si s’avança ràpidament o lentament en el rumb que ell i el seu staff havien traçat a l’inici, però sempre recorda que queda molta feina per fer. Que sempre en queda. Ara, més.