Distància social o bretxa social?

BarcelonaLa pandèmia del covid-19 està eixamplant la bretxa econòmica i social en el si de la societat catalana. D'entrada, no és el mateix el confinament per a una família benestant, en un espai ampli i agradable, que per a una família en situació precària, en pocs metres quadrats. No és el mateix veure com l'epidèmia pot acabar amb la teva mínima estabilitat econòmica que no haver-te'n de preocupar perquè tens uns mínims assegurats. El virus ha arribat a tothom, però per a alguns, més enllà de la malaltia, està agreujant molts problemes que ja estaven latents. Fa setmanes que veiem com les cues als menjadors socials augmenten i congreguen persones que no havien necessitat mai anar-hi. En situacions extremes com la que estem vivint, els col·lectius més vulnerables són un cop més víctimes propiciatòries. Com s'ha dit molt aquests dies, la manca d'escolarització presencial també perjudica sobretot els sectors més empobrits.

Resulta palpable que la crisi econòmica que va associada a la crisi sanitària està començant a fer estralls. Si no s'actua amb contundència, pot deixar greus seqüeles socials. I actuar amb contundència i ambició vol dir fer-ho en paral·lel en dos terrenys crucials: en l'atenció al teixit econòmic i en l'atenció a l'exclusió social. L'un sense l'altre no té sentit. Si els governs no fan polítiques efectives per salvar llocs de treball, si no hi ha una intervenció directa (no n'hi ha prou amb crèdits) per ajudar les empreses, tota la feina que es faci en el camp social resultarà inútil perquè la precarietat serà inaturable. La renda mínima vital és avui una exigència evident, però ha d'anar acompanyada d'un pla de recuperació econòmica ambiciós, seriós i viable. Ara mateix, totes dues coses estan en discussió i en procés. D'una banda, no està clar quin abast tindrà la renda mínima vital, que no s'acaba de posar en marxa per les diferències de criteri entre el PSOE i Podem dins la Moncloa. De l'altra, el pla de recuperació econòmica, a més d'una comissió al Congrés, és un nom i moltes mesures parcials que no acaben de quallar. La política d'ERTOs ha aconseguit parar el cop, però no està gens clar què pot passar quan decaigui un cop s'acabi l'estat d'alarma.

La injecció directa de diner públic, tant a les famílies com a les empreses, és de vital importància. Hi ha un consens ampli que la sortida del pou no pot ser, com en la crisi del 2008, per la via de l'austeritat i les retallades. Però el diner ha de venir d'una Europa que no es posa d'acord en una fórmula per crear un fons de recuperació. Ni la mutualització del deute ni la fórmula del deute perpetu no estan aconseguint prou suports, amb uns països del nord reticents a fer-se càrrec del dèficit dels estats del sud. S'està perdent un temps crucial per donar una resposta ràpida. Com més es trigui, més complicat serà. La mal anomenada distància social, que en realitat és distància sanitària solidària (no aproximar-se a més de dos metres d'una altra persona per evitar contagis), pot convertir-se, si no ho ha fet ja, en una creixent i massa real bretxa social. En un esvoranc que trenqui la ja prou malmesa cohesió social.