17/01/2021

Arribar fins al final?

4 min
Arribar fins al final?

L’actuació del president Trump al llarg del seu mandat de quatre anys s’ha basat en la mentida permanent i la construcció d’un discurs fals des de la base, sovint sense raó de ser, centrat en la crítica agressiva de qui opinava diferent. Antagonitzar sempre; dialogar i debatre, mai. La maldat i la perversió gratuïtes, sense més fonament que la seva supervivència política... Sense objectiu, sense defensa d’una ideologia, d’uns valors o principis. Jo, la meva família i prou.

Trump ha actuat en clara violació de les seves obligacions i limitacions com a president: l’espionatge i la influència russa sobre les eleccions que el varen portar a la presidència; la negociació buida i presentada com a transcendent amb Corea del Nord; Crimea i el xantatge al president Zelenski d’Ucraïna perquè investiguessin el fill de Biden abans de lliurar l’ajut militar aprovat pel Congrés; el canvi de política envers Israel per afavorir els negocis de la família; la intoxicació per fer creure que les eleccions presidencials del 2020 han estat un frau amb afirmacions sense base factual; la pressió al secretari d’Estat de Geòrgia, Raffensperger, per canviar el resultat electoral a l’estat fent desaparèixer 11.780 vots; la intenció de confondre els seus seguidors perquè impedissin la ratificació del resultat electoral al Congrés envaint el Capitoli amb la raó falsa d’un gran frau electoral que “posa en perill” la república.

La qüestió que ara està a debat és, una vegada Trump ha reconegut que Biden serà el nou president i hi ha una raonable probabilitat que no impedirà la seva presa de possessió: ¿se l’ha de perseguir judicialment?

El populisme és una tradició arrelada als EUA. Els pares de la independència, Washington, Jefferson, Adams, Hamilton i Madison, cinc homes excepcionals que varen coincidir al govern, varen declarar la independència i varen guanyar la guerra contra el Regne Unit. I varen ser considerats aviat, ja el 1834 i amb el setè president, Jackson, com una elit desconnectada del poble que defensava els interessos de la seva classe i no els interessos generals de la gent. Jackson va guanyar l’elecció de 1829 contra John Quincy Adams, fill del llegendari John Adams, segon president, que va aconseguir un préstec d’Holanda per pagar els deutes de la guerra el 1782 i va evitar la fallida dels EUA just aconseguida la independència.

Jackson, gran propietari a Tennessee, va ser un heroi de la guerra entre els EUA i el Regne Unit del 1812. Va conquistar la Florida derrotant els espanyols, va eliminar les prerrogatives i abusos de poder dels funcionaris que eren inamovibles en el govern, en va canviar el 20%, va destruir el segon banc dels EUA amb raó del seu abús de poder “contra el poble” i va expulsar les tribus índies de l’est del Mississipí per permetre la colonització d’aquests nous estats de la Unió. Hi ha paral·lelismes amb Trump en quasi tot, probablement és el president que més s’hi assembla. Però mai va anar contra l’estat ni les seves institucions com ha fet Trump.

És, per tant, cert que el president Trump ha fet el que ningú havia fet als EUA: ser president i anar contra el seu propi estat per mantenir-se en el poder, incitant a un cop d’estat la classe política que li és afí, incloent-hi el vicepresident Pence, i els militars -d’aquí ve la carta de deu secretaris de Defensa que afirmava que l’exèrcit es mantindria neutral en el debat polític.

L’acció d’expulsar del poder el president Trump dies abans de la fi del seu mandat és òbviament ben vista pels demòcrates i de manera confusa pels republicans. Aquests últims el dubte que tenen és què els és més favorable políticament, si condemnar un president desprestigiat que és difícil que torni a comptar políticament, o mantenir-lo, deixar que la situació passi i que el dubte del frau a les eleccions es mantingui i pugui ser la base sobre la qual tornar al poder en el futur. Trump ha demostrat que la mentida repetida i el temor de ser criticat pel president porten la ciutadania a l’error -es creuen les seves mentides- i els polítics a la por de perdre el seu lloc i estatus, com ha passat repetidament sota la seva presidència.

Des de la pràctica política, deixar-li acabar el mandat o condemnar-lo i expulsar-lo per haver actuat contra la llei és indiferent, perquè mai podrà tornar políticament després del desprestigi acumulat. Però des de la defensa de la democràcia, de la moralitat i la decència, l’alternativa és òbvia. Se l’ha d’expulsar de la política per abús de poder i falsedat continuada. ¿Pot quedar impune, això? ¿No és una invitació a la reiteració del delicte?

Aquesta expulsió és una prova d’ètica i honradesa política que els EUA necessiten si volen recuperar el prestigi perdut sota la presidència de Trump i si volen demostrar la solidesa del seu sistema polític. Els béns amortitzats deixen d’existir, desapareixen del balanç... no hi són. Trump és un polític totalment amortitzat. Deixar llast és convenient si s’ha d’emprendre un llarg camí, el que ara necessàriament han d’iniciar els EUA si volen continuar sent la primera potència del món. Ser ric i poderós no és suficient, els altres -la Xina- aviat ho seran igual o més que tu... Cal, doncs, ser millor, garantir les llibertats i permetre la realització de les oportunitats.