Doncs, ara, no hi va ningú!

Un conegut em diu que sembla com si Catalunya estigués dissenyada per resistir, però mai per guanyar. No li falta raó. El senyor Cambó, independentment de la seva estructura ideològica, sempre va mantenir la teoria que era millor que la guerra la guanyés Franco. D’aquesta manera els catalans seríem conscients que, a Madrid, hi teníem l’enemic. Si guanyava la República, deia, ens pensaríem que ens són amics. I això seria la fi del país. La història de la Transició no és res més que la confirmació d’aquesta teoria. Hi ha una cosa que no canvia en el transcurs del temps: s’incorporen noves generacions, ens barregem amb la nova immigració, apareixen noves tecnologies..., però la vocació dels catalans per convertir un triomf en una derrota roman viva al llarg dels segles. Una paradoxal facilitat per provocar frustració tenint tots els asos a la mà.

El fet, avalat per l’empirisme més evident, ajuda a mantenir un pervers sistema que es retroalimenta. Molts dels individus més vàlids del país -que no tenen per què estar tocats, com tampoc succeeix en altres països, per cap tipus de patriotisme- saben que aquest fatalisme del país tindrà lloc i, per tant, es bolquen en afers privats tot pensant “Ja us ho fareu!” Un acte malèvol? No seré pas jo qui els criticaré. Perquè la situació és fatigant. Aquesta desídia dels millors s’escamparia per qualsevol país que, una vegada rere l’altra, es fiqués, com fem nosaltres, de peus a la galleda. Al cap i a la fi, l’energia vital de l’individu s’ha d’orientar cap a projectes d’èxit. El fet és biològic. En paral·lel, sobre aquest permanent estat de resistència emprenyadora, apareixen uns quants que hi instal·len el seu modus vivendi. Ofici: parlar i teoritzar permanentment sobre com seria el país independent, tot posant en evidència les injustícies que provenen de Madrid. I d’això en viuen també —l’afer dóna calerons—. Tampoc se’ls pot criticar. L’home s’apunta a l’èxit basant-se, sovint, en les febleses de l’entorn. Aprofitar la diferència competitiva és, també, un fet biològic.

Ara mateix, en plena campanya electoral, contemplem com, des de mitjans de comunicació espanyols de propietat catalana —que mai haurien pogut arrencar sense suport de les institucions del país—, es promocionen moviments polítics que han basat el seu creixement electoral en l’anticatalanisme més tradicional. El fet, lògicament, atrau el votant espanyol tant com el vot lerrouxista local. I aquesta situació no ens hauria de preocupar. D’individus que pensen que és millor estar sotmès a un poder forà que perjudica a tots, n’hi ha arreu. A més, recordin que som especialistes a resistir els embats de l’enemic.

El més preocupant, i torno a la teoria Cambó, és caure en el parany d’aquells que es presenten com a amics. Aquesta fraternitat va des del socialisme espanyol abillat d’inútil federalisme —el catalanisme del qual ja tenim apamat— fins al més radical —el que promet referèndums a tutti quanti —. Preocupa especialment aquest darrer, pel que té d’aparent engrescador. Em porta al cap una anècdota del servei militar. Un dia de teòrica al camp, tots asseguts a terra, un soldat va demanar-li al sergent per anar un moment a orinar. Permís concedit. Al cap d’uns minuts un altre també ho va demanar. D’acord, però amb recances. La cosa va anar a més, i un tercer soldat va sol·licitar poder anar a fer les seves necessitats. “¡Pues ahora no va nadie, coño!”, va saltar el sergent. Tenia raó. I m’ha recordat l’anècdota veure un bocí d’una entrevista al senyor Rubalcaba. Venia a dir que això que planteja Podem (que totes les regions espanyoles puguin autodeterminar-se) és una barbaritat impracticable i sense el més mínim sentit comú. Té tota la raó.

El mal territorial espanyol actual prové d’haver generalitzat l’autogovern a totes les regions. Els pares de la Constitució van demostrar un absolut desconeixement d’Espanya i dels espanyols. L’enveja i l’anticatalanisme són els esports que uneixen transversalment. I el fracàs de Catalunya prové d’haver cregut en el projecte. I de practicar l’excés de prudència. Nosaltres som diferents. I hem de proclamar-ho sense embuts. Catalunya, a diferència de la resta de territoris d’Espanya, és una nació mil·lenària d’origen carolingi. I amb vocació explícita d’exercir com a tal. A l’avantsala del cervell de cap britànic hi cap la idea que Yorkshire organitzi un referèndum per la independència pel fet que Escòcia n’hagi realitzat un. Aquí, en canvi, fins i tot els catalans ens alegrem d’aquesta solidaritat pamfletària. És pervers donar suport als que, per no tenir el valor de reconèixer i propagar que Catalunya és diferent, reclamen, per a tots, els drets que ens corresponen com a nació. Encara no hem après la gran lliçó de la Transició: hi ha solidaritats que maten.