Dos acusats denuncien el doble joc de Deloitte a Bankia

4 min

Francisco Celma, auditor de Deloitte que inspeccionava els comptes de Bankia, en una imatge d’arxiu. BLOOMBERG

MadridLa misteriosa història de l’informe d’auditoria que no va arribar el 30 d’abril del 2012. Aquest és el capítol que es va escriure ahir en el judici oral de Bankia. L’expresident del comitè d’auditoria de Bankia Alberto Ibáñez i la consellera independent i catedràtica d’economia Araceli Mora -dos dels 34 acusats- van parlar àmpliament ahir d’aquest informe. Segons van explicar al tribunal, el soci de Deloitte, Francisco Celma, i l’empresa Deloitte no van mantenir en cap moment una conducta que suggerís que no s’aportaria l’informe d’auditoria dels comptes del 2011 -que es van utilitzar per sortir a borsa- i encara menys que la viabilitat de l’entitat estava amenaçada. L’afer d’un esborrany d’informe d’auditoria de Deloitte va ressorgir en el judici. Durant la instrucció va ser comentat pels imputats i Celma va assenyalar que no era un esborrany sinó una nota de treball.

Tot i que sembla que l’esborrany no té logotip, tant Ibáñez com Mora el van qualificar ahir d’esborrany d’informe. Encara que aquest no és el tema central del judici -tant Celma com Deloitte estan acusats d’estafar els inversors en la sortida a borsa i de delicte de falsedat comptable-, és un fet rellevant. A finals d’abril del 2012 Deloitte va abandonar el vaixell de Rodrigo Rato i li va negar l’informe d’auditoria del 2011. Dies després l’empresa auditora va pujar al vaixell de José Ignacio Goirigolzarri i va fer l’informe sobre la reformulació dels comptes del 2011.

El relat d’Ibáñez és el següent. Rato va rebre l’esborrany de Celma i el va enviar a l’interventor Sergio Durá, que el va posar en coneixement del director de control intern, Miguel Ángel Soria. Al seu torn, Soria va ser qui el va enviar a Ibáñez per a informació del comitè d’auditoria. Araceli Mora, precisament, va amanir la informació amb més detalls. Des del banc dels acusats, Celma negava amb el cap les afirmacions de Mora. Segons va dir, el 26 de març del 2012, un dia abans de formular els comptes, al sortir d’una reunió del comitè d’auditoria, Celma li va confiar que ja tenia escrit un esborrany d’informe amb un paràgraf d’èmfasi en relació a les exigències que podria plantejar el Banc d’Espanya, la posició del qual s’esperava d’un moment a l’altre. El 27 de març es van firmar els comptes del 2011 amb un benefici de 309 milions d’euros. El 17 d’abril, finalment, la comissió executiva del Banc d’Espanya va aprovar el pla d’actuació de Bankia.

Segons Mora, el 18 va rebre l’anomenat esborrany d’informe de Deloitte on hi deia que el pla de Rato estava pendent d’aprovació. Era el que li havia explicat Celma el 26 d’abril en el sentit que ja tenia redactat l’esborrany. I, tot i que el 17 d’abril el Banc d’Espanya ja havia donat llum verda al pla de Rato, l’esborrany encara reflectia que estava pendent d’aprovació. Però l’informe d’auditoria no acabava d’arribar i s’acostava la data de presentar els comptes a la CNMV. La consellera, va dir, es va tornar a preocupar el 25 d’abril. Va trucar a Celma, que va prometre tornar-li la trucada més tard. El dia 27 Mora va insistir. Celma li va dir que parlessin després de l’1 de Maig.

El paper de l’FMI

Aquell 25 d’abril l’FMI va anticipar al públic, a suggeriment directe de Luis de Guindos, les conclusions preliminars d’un informe in situ sobre deu bancs espanyols que estava previst publicar al juny. “És fonamental -diu- que aquests [deu] bancs, especialment el més gran, prenguin mesures ràpides i decisives”. Bankia -“el més gran”- ja era en boca de tothom.

El 3 de maig Mora va intentar altre cop comunicar-se amb Celma, que el va atendre i li va dir enigmàticament: “Esteu negociant”. El 4 de maig Rato va enviar un nou informe al Banc d’Espanya per complimentar les exigències en l’aprovació del 17 d’abril. Però aquell dia va passar una altra cosa. El ministre Luis de Guindos, després d’una primera reunió el 8 d’abril, va convocar una segona reunió amb Rato, Francisco González (BBVA), Emilio Botín (Santander) i Isidre Fainé (CaixaBank) al ministeri d’Economia. Calia una solució per a Bankia.

Segons Celma, Araceli Mora no va mantenir el 3 de maig del 2012 la comunicació a què va al·ludir. Però la catedràtica ha aportat la llista de trucades des del seu mòbil al de Celma i s’hi veu una comunicació de quatre minuts. El 25 de maig del 2012, Mora es va assabentar en la reunió del comitè d’auditoria que Goirigolzarri, que l’havia nomenat presidenta de la comissió delegada de riscos de Bankia, proposava reformular els comptes del 2011 aprovats al març. Va mantenir una agra discussió amb Celma. “No hi ha ni un sol motiu per reformular-los”, va afirmar.

A continuació, es va negar a signar la reformulació i davant la decisió de Goirigolzarri de cessar-la li va dir que se n’anava. Volia que la seva carta de dimissió fos llegida a la reunió del consell d’administració. Goirigolzarri va preguntar si algú hi tenia interès. Ningú en va tenir.