06/06/2020

Tenim dos anys

3 min
Tenim dos anys

El record de les retallades ens ha fet oblidar que la reacció a la caiguda de Lehman Brothers el setembre del 2008 va passar per una primera fase keynesiana: la política monetària va ser complementada vigorosament amb despesa a dèficit. A Espanya va ser el pla E de Zapatero, popularment conegut com el pla de les voreres. A Europa, però, aquesta fase va durar poc. Ja el 2009, amb la sotragada grega i l’inici de la crisi de l’euro, Alemanya i el nord d’Europa van imposar l’ortodòxia fiscal.

La primera reacció a la crisi de la pandèmia -d’altra banda, radicalment diferent a l’anterior- ha tornat a ser keynesiana. Després d’unes vacil·lacions inicials de les quals cal prendre bona nota, ha prevalgut el punt de vista que Alemanya i el nord d’Europa no es poden desentendre de la salut econòmica del sud, ja que, al cap i a la fi, és el seu gran mercat interior. És un desenvolupament ben positiu.

Hi haurà, doncs, amb ajut europeu, capacitat de despesa i de sostenir dèficits. Aquest any i el vinent. Ara bé, tant el precedent del 2009 com l’aritmètica -no es pot acumular deute, en relació al PIB, indefinidament- ens haurien d’indicar que també aquesta vegada la fase keynesiana estarà acotada i que cap al 2022 ja no serà a l’ordre del dia. La pregunta és, llavors, ¿com evitarem una crisi fiscal descomunal?

Primer de tot necessitarem sort. Concretament, que la recuperació tingui la forma d’una V pronunciada i que, com a conseqüència, les bases fiscals es recuperin. Les expectatives en aquest aspecte són bones.

Però amb la sort no n’hi haurà prou. També caldrà el bon govern. No pot sorprendre que tots els sectors econòmics estiguin reclamant suport. Poc o molt, tots poden justificar algun impacte negatiu de la crisi. Davant d’aquesta situació els governs es troben ara en una bifurcació de camins: poden aprofitar els recursos europeus de manera que quan es restauri l’economia quedi una situació fiscal potser no còmoda però sí manejable, o poden prendre un camí que, fins i tot amb una recuperació en V, pot portar a una crisi fiscal monumental, possiblement just abans de les properes eleccions generals.

El camí equivocat, cap al qual empenyen molts grups de pressió, és el de transformar ingressos que són transitoris en despeses consolidades. En alguns casos ben delimitats hi ha molt bones raons per fer-ho. I ho haurem de fer, tot planejant la cobertura de les despeses consolidades amb ingressos impositius addicionals. Però no dubteu que si el que tenim és un procés desordenat que resulta en la consolidació d’un bon gruix de la despesa generada per la disponibilitat de recursos extraordinaris procedents d’Europa, llavors el desastre fiscal serà inevitable.

El bon camí, el que ens hauria d’imposar la UE, és aquell on els ingressos extraordinaris només tindrien les sortides de cobrir costos extraordinaris també transitoris, com els ERTO, i d’executar projectes d’inversió. Aquests projectes tenen dues grans virtuts: en principi (oblidem-nos de La Sagrera) consumeixen recursos per un període definit i limitat, i si es fa bé (aquesta vegada hauríem d’evitar les voreres) augmenten la productivitat del treball, una debilitat crònica de l’economia espanyola.

Considerem el sector públic. És prou clar que cal reforçar les seves capacitats. Per al sector de la justícia, per exemple, ho sabem de fa molt temps. Per al sector de la salut, l’impacte de la pandèmia ho ha fet evident. Per aconseguir-ho podríem procedir, anant a l’extrem, de dues maneres: o bé contractant més personal o bé invertint en equipaments (més capital físic) i en formació (més capital humà). L’opció de la inversió és la bona: no compromet despeses futures que no podríem finançar i afavoreix la productivitat. El nivell de digitalització de l’administració pública no es correspon, per exemple, amb el país europeu que volem ser. Ara tenim una oportunitat que, a més, tindrà el suport i l’aprovació d’Europa.

Concloc fent notar que les inversions d’utilitat social no només es necessiten en el nucli dur de l’administració pública. També ens en calen en altres àmbits, com la recerca o l’automoció. L’electricitat (neta) és el futur, no gens llunyà, de l’automòbil en una Europa que s’està comprometent a fons amb la causa de la descarbonització. La bufetada de Nissan ens ha d’ensenyar que una fàbrica d’automòbils que no s’hi basi té data de caducitat. Si es vol mantenir la producció d’automòbils a Catalunya s’ha de persuadir les autoritats públiques responsables de política industrial, i amb accés a recursos, que cal invertir en mobilitat elèctrica. Altra vegada, en línia amb Europa.