09/12/2020

El classisme de 'MasterChef celebrity'

2 min
Captura de Florentino Fernández i Raquel Meroño, els dos finalistes de l'edició de 'Masterchef  Celebrity'

Dimarts a la nit l'última edició de MasterChef celebrity va arribar a la final. El duel entre l’actriu Raquel Meroño i l’humorista Florentino Fernández va ser líder d’audiència a Catalunya amb una quota de pantalla del 24,9%. La deriva d’aquest concurs gastronòmic ha provocat que hagi sigut una edició amb pudor de socarrim. L’arribada de Flo a la final ha semblat un agraïment de la direcció pels serveis prestats com a bufó egocèntric per mantenir elevades les cotes d’espectacle, encara que fos penós.

Cal plantejar-se si una televisió pública hauria de tenir una versió celebrity d’un talent show, perquè els valors que acaba transmetent si ho comparem amb la versió dels concursants anònims tenen molt poc de servei públic. Els talent shows com a gènere televisiu són un tipus d’entreteniment que pot comunicar a l’audiència aspectes positius: la cultura de l’esforç, la importància de l’aprenentatge, popularitzar un cert academicisme i potenciar la vàlua de determinats sectors del país (la gastronomia i la restauració, en aquest cas). L’adaptació del format a la participació de famosos en perverteix els valors i les normes. D’una banda, posa de manifest un col·leguisme entre concursants i jurat que no existeix amb els participants anònims. Als famosos fins i tot se’ls accepta una conducta que no seria tolerada en concursants desconeguts. L’èxit i la fama actuen com a bàlsam relacional, faciliten un tracte més simpàtic i relaxat. Un dels aspectes que més polèmica han generat en aquesta edició han sigut les imitacions que Flo ha fet de Josie, un altre concursant. Unes imitacions que destil·laven homofòbia. Aparentment no ofenien la víctima directa però mostraven un patró de conducta homòfob en un context televisiu que no està pensat per acollir aquest tipus d’interpretació. Als resums de la final, per cert, el programa va eliminar aquestes imitacions i va subratllar, en canvi, un sentit de l’humor exagerat per part de Josie per negar sibil·linament el rastre de qualsevol ofensa o polèmica.

D’altra banda, el programa també va abordar obertament el fet que els dos concursants de la final haguessin rebut classes particulars de grans xefs amb estrelles Michelin per ensinistrar-los per fer el plat que els donaria la victòria. Això no passa amb els concursants anònims perquè el seu estatus no els permet trucar a la porta de cap cuiner estrellat. El mètode destapa aquest privilegi del famós. El concursant de l’edició celebrity gaudeix dels avantatges de la fama. És la revisió d’un clàssic -el famós que aconsegueix taula al restaurant de luxe on la resta de ciutadans troben penjat el rètol de complet- que a la televisió es transforma. L’amiguisme dels famosets televisius els permet accedir a la trampa final que perverteix les normes del joc. No es tracta de talent ni de procés d’aprenentatge sinó de l’efectisme dels privilegis. S’acaba el talent show i comença el classisme.