19/01/2021

Eleccions... per a què?

3 min
Fotografia d'arxiu de les eleccions del 21D

Sí, ja sé que són per constituir el Parlament, etc. Fins aquí hi arribo. El títol de l'article no fa referència a l'objectiu merament instrumental de la cosa, sinó a la seva finalitat real, que no hauria de ser altra que sortir del pedregar on estem instal·lats des del dia 27 d'octubre de l'any 2017. Ha plogut força, des de llavors; fins i tot ha nevat. Sembla, però, que l'únic que ens interessi són les qüestions subsidiàries i accessòries del tema. De fet, albergo una més que raonable sospita relacionada amb tots aquests últims focs d'encenalls argumentals sobre si com que a Portugal voten en plena pandèmia nosaltres no-sé-què, i amunt i avall. Em sembla que només són una actualització del repertori clàssic d'excuses per bandejar la qüestió de fons. És el que s'ha anat fent des de fa massa temps: evitar de totes passades determinades consideracions incòmodes. Fins i tot amb la imminència del 14 de febrer, El Tema s'ha dissimulat, o fins i tot ignorat, tant per part dels partits polítics que havien de participar en les eleccions com de molts analistes.

La pregunta, en tot cas, és ben senzilla: ¿es convoquen eleccions per anar repetint les velles martingales del paleoprocessisme, del postprocessisme, del neoprocessisme, de l'antiprocessisme processista (especialitat de la CUP), etc., o bé per provar de deixar enrere aquest carreró sense sortida? Sospito que si el que preval és la primera alternativa, l'abstenció serà massiva, amb pandèmia o sense, el 14 de febrer o el 7 de juliol, festivitat de Sant Fermí. Tot això ja cansa. Per això em trec el barret davant, per exemple, de Joan Tardà. En primer lloc, reconeix l'immens error d'haver assumit divuit mesos, divuit!, per assolir la independència. En segon lloc, proposa una cosa amb la qual es pot estar d'acord o no, però que almenys no és una vaguetat ni una aixecada de camisa. Compte: també em trauré el barret amb la mateixa vehemència davant de qualsevol altra persona que tingui l'honestedat de proposar coses clares i que es puguin fer realitat per mitjà de la política, no de la màgia (blanca o negra). Després hi podrem discrepar o no, però sabent exactament de què discrepem o a què ens adherim, cosa que ara és impossible. Subratllo de nou l'adverbi, perquè és important: exactament.

Doncs sí: si demà mateix qualsevol altra formació política proposa actuar en una direcció que no es basi en nous sopars de duro ni noves promeses falses, barretada. I no només em trauria el barret davant de les formacions independentistes, no. Si Salvador Illa, o Carlos Carrizosa, o Alejandro Fernández admeten que l'apallissament massiu de ciutadans indefensos de l'1 d'octubre del 2017 fou un acte policialment injustificable i políticament indigne i, a més, m'expliquen què volen fer per redreçar la situació, reconeixeré la seva honestedat i consideraré que són, si més no, veritables candidats. I això va per a tothom, òbviament.

Quin és el sentit real d'aquestes eleccions? D'una banda, el mateix que el de qualsevols altres comicis: representar proporcionalment l'heterogènia voluntat ciutadana al Parlament. D'altra banda, però, haurien de servir per aclarir el panorama més enllà del joc d'escons i altres consideracions de vol gallinaci. Reduir la qüestió a una batussa circumstancial entre ERC i Junts, a una divisió només tàctica entre els partits unionistes, etc., és disposar d'una visió molt primària i pobreta de la realitat política catalana, que per sort o per desgràcia és força més complexa. Si a això hi afegim conceptes evanescents com ara el cada cop més enigmàtic concepte d'"unilateralisme" o, posem per cas, la igualment misteriosa noció de "constitucionalisme", la paràlisi torna a estar servida. Què volen dir? I com ho volen fer? Insisteixo per segon cop en l'adverbi exactament. No em refereixo a la CUP, o al PP, o a Junts, o a ERC o al PACMA. Em refereixo a uns candidats que, en aquest cas, haurien de fer l'esforç addicional d'aclarir –si pot ser sense gaires metàfores– quina és la situació i com es vol redreçar, més enllà de les inèrcies autoreferencials dels partits.

Potser m'equivoco, però crec que hi ha molta gent cansada de comprar frases fetes ensucrades, imatges idíl·liques i altres productes gasosos. Reconec, en canvi, que aquest teatret també agrada a molts, perquè a còpia d'escriure collonades al mòbil els proporciona la il·lusió de sentir-se protagonistes de la història, però sense prendre mal. ¿Paga, doncs, la pena fer unes eleccions en què ningú no proposa cap canvi significatiu, cap gir decidit, cap projecte factible? Sí, la pregunta és retòrica.