Uns pressupostos per a qui més els necessita
Ara que és temporada de pressupostos, tant a Catalunya com a Madrid, és més rellevant que mai preguntar-nos fins a quin punt la despesa social que s’aprovi contribuirà a millorar-nos la vida. És probable que la resposta no ens agradi gaire, especialment si som dels que necessitem més suport de l’Estat.
Què entenem per despesa social? Es tracta de tots aquells diners públics que es destinen a protecció social –pensions, prestacions i transferències socials–, educació i sanitat. Si bé les jubilacions i l’atur depenen principalment del govern central, les comunitats autònomes i els ajuntaments tenen molt a dir pel que fa a als altres serveis socials. I és per això que és important que tant els pressupostos catalans com els espanyols assegurin la capacitat de redistribució de la seva despesa social.
En un estudi publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), Svetlana Vtyurina es pregunta fins a quin punt la despesa social a Espanya –del govern central, els autonòmics i els locals– és efectiva per reduir la desigualtat. La idea és senzilla. Els nostres ingressos depenen en primer lloc del que ens paguin pel nostre treball, així com d’altres fonts econòmiques: herències, rendiments de l’estalvi o fins i tot la loteria. Després, l’Estat, a través del sistema d’impostos i transferències socials, redistribueix aquesta riquesa intentant augmentar la igualtat entre els ciutadans.
Els nostres nivells de desigualtat són dels més alts de la Unió Europea, i van empitjorar arran de la crisi. Malgrat la lleugera recuperació econòmica, encara tenim un llarg camí per recórrer per arribar a la mitjana europea. I, ara per ara, sembla que l’Estat, més que ajudar, ens allunyi d’aquest objectiu. La redistribució d’ingressos del nostre sistema fiscal, tenint en compte la despesa social, està molt per sota de la mitjana europea: qui es beneficia principalment de l’acció de les nostres administracions públiques són les classes mitjanes, així com els pensionistes. La redistribució fiscal se centra en la gent gran i deixa els joves i les famílies vulnerables en situació d'especial desavantatge.
Si considerem les taxes d’atur juvenil al nostre país (el doble de la mitjana europea), així com la cada cop més preocupant taxa de pobresa infantil, en la qual liderem els rànquings dels països industrialitzats, queda clar que comptar amb un sistema públic de despesa social ineficient és un luxe que no ens podem permetre. El mateix estudi de l'FMI destaca el pes que té el nostre mercat laboral, que expulsa molts treballadors. I això afecta especialment els joves, que en molts casos són famílies amb fills o estan començant els seus projectes familiars. El problema de fons és que el sistema de protecció social no funciona com una xarxa de seguretat. La redistribució pública és en molts casos per a aquells que ja han cotitzat, via pensió o prestacions d’atur, i són molt poques les ajudes que es destinen a les famílies més vulnerables.
Tenim un model de protecció social orientat a protegir els més grans, a costa en molts casos de les generacions més joves. Més enllà de la seva ineficiència, i de les conseqüències que ens trobarem en un futur cada cop més proper, aquest sistema representa també la fi d’un pacte intergeneracional. Demanem als joves que facin la seva aportació en un mercat cada cop més incert, en què la possibilitat de tenir una feina o una casa o construir una família és gairebé una utopia. I en què ells es veuen deixats de banda per part d’un Estat que sembla obviar l’important repte demogràfic.
No es tracta –només– de gastar més en despesa social, sinó de fer-ho millor. I això és especialment important tenint en compte l’angoixant pressió del deute públic. Cal coordinar les diferents prestacions i orientar-les a qui més les necessita assegurant que aquells que tenen menys no quedin fora dels sistemes d’ajuts. Cal garantir també el paper rellevant que tenen tant l’educació com la sanitat públiques per fomentar la igualtat d’oportunitats. I cal no oblidar que, per aconseguir un creixement inclusiu, cal reformar un mercat laboral dual en el qual es configuren les desigualtats que després l’Estat no sembla capaç de corregir. És a dir, cada partida dels pressupostos que es discutiran al Parlament i al Congrés hauria de tenir present els seus efectes desiguals sobre la ciutadania.
