10/11/2020

El disset d’agost

2 min

Hem vist a la televisió els nois aquests, perquè són nois, preparant cinturons explosius com si es trobessin en un taller de plàstica de l’institut. Quants anys tenen? Disset? Divuit? Es graven, els graven, preparant els explosius. Fan broma. A la taula hi ha cinta d’embalar i unes tisores, d’aquestes de costura. L’un es posa dret, com un youtuber, i ensenya el model, que en aquest cas és el cinturó explosiu, que porta posat, com si se l'emprovés. Frívol i despistat.

Me’ls miro. Que fàcil que sembla engalipar aquests tres pobres nois. L’atzar els va portar a topar amb l’imam (amb qui va topar l’imam, en fi, potser no ho sabrem mai). Haurien pogut topar amb un monitor de boxa i farien boxa o amb un skater i farien skate o amb un soldat i farien el soldat. S’haurien pogut trobar amb milers d’adults i es van trobar amb aquell. I aquell tenia potser droga i porno i diners per a droga i porno, tenia carisma, tenia autoritat. Que fàcil apel·lar a la valentia dels pobres nois, a la masculinitat. Ni tan sols cal parlar de Déu i les verges del paradís, que no se sap si es van tornant verges de nou cada cop que un màrtir terrorista se les troba per allà dalt. La droga fa amics, la droga fa lligams. Amb droga tot és divertit, tot és intranscendent i lleuger, perquè tot és transcendent i dens. No sé, esclar, si aquests nois van ser comprats amb droga o només amb promeses. Però veient-los m’ho sembla.

T’imagines sempre aquests terroristes del segle XXI transcendents i conspicus, pensant en Déu. Però vet aquí que aquests terroristes són tan joves, que ens mostren, rient, rient, tota la cruesa de la banalitat del mal.