23/06/2020

Ella balla sola

2 min

Espero que el que diré no em faci perdre gaire prestigi, perquè és impopular: m’encanta la nit de Sant Joan. M’encanta fer foc, les bombolles, els fanalets, la música a l’exterior, que el meu cunyat estimat compri fonts de colors i les encengui amb música -evidentment- petarda, i encendre espelmes de missa amb la meva filla i queixar-nos que triga molt a fer-se de nit. I afegiré, arriscant-me encara més a la pèrdua de prestigi, que m’encanta ballar. M’encanta moure el cos al ritme -potser- de la música (música com més burra millor). Sé que no tinc gaires companys, en aquest aspecte de la vida.

Els nostres governants ens van dir dilluns que no podíem ballar junts amb desconeguts pel coronavirus. Suposo que quan et diuen això ("junts") s’imaginen una mena de lambada, que és el perreo avant la lettre. Aquell cant que feia en Missiego (fill de la Betty Missiego) a la unió de parts del cos: “Cachete con cachete, pechito con pechito, ombligo con ombligo”, on el cachete entenc que deu ser la natja. Però la majoria de gent, a la pista, balla sola. Balla per exhibir-se, balla per escalfar els altres o balla per propi plaer, passant del món. Hi ha qui balla en grup, hi ha qui balla jugant amb els altres. Però és estrany ballar amb algú enganxat si no el coneixes. Se’n queixava el Sergio Dalma: “Bailar de lejos no es bailar”.

Entenc doncs que dilluns el senyor Romagosa va sortir a una discoteca i no va ballar “enganxat” amb el senyor Romaguera, que li agradava, perquè està prohibit. Després, en sortir, el senyor Romagosa i el senyor Romaguera van agafar el mateix autobús i van seure junts, costat per costat, a menys d’un pam. Es van començar a grapejar. Van anar al llit. Van suar més que ballant. I sense roba.