Que fort, Antònia

Són dies il·lusionants per als que s’autoanomenen “constitucionalistes”. El Tribunal Constitucional, el que vetlla perquè el llibre sagrat es compleixi, ha admès a Europa Press que va fer servir l’estratègia d’admetre a tràmit els recursos dels presos del Procés “per impedir la internacionalització del judici del Tribunal Suprem al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg”. Admetre la cinquantena de recursos d’empara contra el Tribunal Suprem, diuen, va permetre’ls, durant la celebració del judici i fins a la sentència, que l’òrgan de garanties no pogués fer-hi res. Així van crear jurisprudència. És molt fort, Antònia.

Actuar així vol dir que ja sabien què resoldria l’òrgan de garanties. I si ja sabien què resoldria l’òrgan de garanties, vol dir que sabien que el que ells estaven fent no era just. Que ara, a més a més, ho expliquin, vol dir que fan seu el lema “Todo por la patria”. Són com aquells entrevistadors que quan pregunten no busquen una resposta que potser els sorprengui, sinó que busquen perpetuar el prejudici. El judici del Procés, com el del major Trapero, és un judici amb prejudicis.

El Tribunal Constitucional hauria de vetllar pels ciutadans davant dels jutges. D’això es tracta. Però fa exactament el contrari. Ho va demostrar amb la llei de pobresa energètica. Defecte de forma? No hi ha competències? ¿No seria més lògic que una llei (de mínims, per cert) clarament pensada perquè tots els nens catalans puguin fer els deures amb llum i calefacció a casa, no es tombés mai? ¿No seria més lògic posar-se a treballar perquè es pogués complir? ¿A qui empara el Tribunal Constitucional quan fa el tafur per poder condemnar els presos catalans al singular delicte de sedició amb “violència ambiental”, però no violència de la de tota la vida? A mi no. I a vostè tampoc. Empara les elits. I les empara de nosaltres, els ciutadans.