22/10/2018

El nen sol

2 min

EscriptoraSentim a Catalunya Ràdio que cada dia arriben nou nens sols a Barcelona des del continent africà, en pasteres. N’entrevisten un que diu que es va haver de quedar aquí, quan se li va acabar el visat d’un mes, per “pressions de la seva família”. És en un centre d’acollida i aviat farà els divuit anys.

Conec el cas d’un nen com aquests. També viu en un centre d’acollida i cada dia va a estudiar en una escola amb uns magnífics mestres. És ben lògic, s’entén, que vagi a l’escola i es relacioni amb nens i nenes (nois i noies, si ho preferiu) de la seva edat. Deu tenir uns setze anys, no se sap del cert, això. El nen, al seu poblet del Marroc, es veu que era pastor. No sabia llegir ni escriure i ara es troba aquí, escoltant unes classes que no entén, sorrut al pati (no parla, ni català ni castellà), lluny del que coneixia, del que potser estimava, d’allò que menjava i anomenava amb uns mots concrets. Lluny de les cabres que potser pasturava, lluny de les muntanyes. No sap sumar, no sap restar, no sap escriure, però té gairebé setze anys o potser més o potser menys. Els mestres pateixen, no tenen gaires eines, gaire temps, gaires estones lliures per provar d’ajudar-lo. Passen els dies i el nen seu en una taula, sense entendre res.

Ara el nen, a sobre, és a l’hospital, malalt. No sabem si pensa en la mare, en el pare o els germans. Si en té o si no té ningú. Si resulta que va ser pressionat per marxar o va voler fer-ho ell. L’altre dia, la mestra de català el va anar a veure. Diu que ell li va agafar la mà i li va demanar (com va poder) que no se n’anés. I ara és allà, encara, amb un tall a la panxa, embenat, sentint aquella olor, lluny de qui l’ha fet néixer, sense poder fer la cara d’emprenyat que fan tots els adolescents amb família, perquè, com que no en té, de família, ha de fer cara de gos trist.