27/10/2017

La república

2 min

Me’n vaig anar de casa, sense permís i empesa per unes circumstàncies adverses i insostenibles, quan tenia disset anys. Vaig estar un any amagada amb uns hippies que vivien a Gallecs, en una casa ocupada. I quan en vaig fer divuit i ja era legal que pogués triar el meu destí i ja era legal que ningú no decidís sobre mi coses que no em feien feliç, vaig trucar a la mare (mentre al meu cap es repetia la lletra de la cançó Rossinyol ).

Avui, ara, en aquest moment, mentre escric, el meu país és una república. És una república. La idea és irresistible. Avui, ara, en aquest moment, el rei Felip VI no està per damunt meu, ni per damunt de vostè, i ja no haurem de sentir-lo, deprimidíssims, parlant-nos de concòrdia per Cap d’Any amb un pessebre lleig de fons. La Viquipèdia ho diu i n’hi ha que ens feliciten. Al carrer, tot de gent m’ha convidat a beure. Fins i tot els més escèptics riuen.

Penseu-hi un moment. Si de cop Europa -aquest ens que es diu Europa- ara es despengés i obligués el govern d’Espanya a convocar un referèndum acordat, ¿qui se n’alegraria? Qui cridaria i s’abraçaria? Nosaltres sí. Però qui més? ¿Ballarien Don’t stop me now els del PSC? ¿Ho celebrarien els del PP i els de Ciutadans?

No vull pensar, avui no, en el que pot venir. Si resistim ho aconseguirem, ja ho sé. Però no sé què és ben bé resistir. El carrer ja és casa nostra, aquí sempre hi serem. Però Espanya serà implacable. Tant que fins i tot en Tusk l’adverteix que no faci servir la força.

Un avantatge increïble de la nostra república és que la majoria que la vol no és amplíssima. No hi ha un noranta per cent de ciutadans que la desitgin. I és per això que estem obligats a fer-la sentir pròpia per als que se senten espanyols. I és per això que ha de ser una república social. Una república on tothom sigui igual, perquè, entre altres coses, no hi haurà ningú per damunt nostre, ni inviolable, que ens esbronqui quan no ens portem bé.