24/06/2020

L'escola després

4 min
L'escola Dolors Almeda de Cornellà, aquest dimarts

Recordo una visita a una escola innovadora del Canadà, a l’estat d’Alberta. Em van passar dues coses inoblidables. La primera és que sense avís, com la cosa més normal del món, ens van fer fer quatre hores en un autobús escolar d’aquells de color groc. Anava asseguda al costat d’una companya belga i, sorpreses, rèiem de com hauríem travessat els nostres països petits de punta a punta en aquelles quatre horetes. La segona cosa que recordo són els espais i els horaris en aquell centre educatiu. I una alumna treballant la seva escultura al mig del passadís, amb una cara de felicitat immensa. Era un model educatiu personalitzat, on es crea l’espai per desvetllar els diferents talents i aspirar a l’excel·lència de cada alumne. El director ens va portar al que seria l’equivalent d’un final d’ESO i ens va dir: “En aquest mòdul no us puc dir què s’hi estan fent, ara. És un projecte pilot. No hi ha ni horaris ni grups classe”. La flexibilitat organitzativa, el fet que els alumnes tan aviat treballaven individualment com en grup, o fent tutories, a l’ordinador, o consultant un llibre a la biblioteca, o al laboratori... Tot allò era força nou, però n’estaven molt orgullosos: sense aules, ni grups ni horaris, flexibilitat màxima i reorganització dels espais en funció del projecte educatiu.

Per què em ve al cap aquesta imatge que potser semblarà fora de lloc enmig d’una pandèmia? Ara que estem en crisi, potser és el moment de preguntar-nos quina escola volem. Les repercussions i els efectes que té la pandèmia han posat en relleu la necessitat cada vegada més urgent de replantejar-se els futurs probables i alternatius de la humanitat, i també el futur de l’educació. Estem veient la necessitat de prendre decisions i fer canvis organitzatius per raó de la crisi sanitària a l’escola. El setembre, no hi ha dubte, marcarà les tendències dels propers anys. És, doncs, un bon moment per mirar endavant, més enllà del coronavirus. Moltes escoles ho estan fent. Conscients que no podem predir ni preveure el futur, el que estan fent és explorar-lo i preparar-se per construir-lo. També ho està fent la Unesco amb el debat i la preparació d’un nou informe sobre el futur de l’educació que veurà la llum el 2021. Volen anar més enllà del 2030 i avançar escenaris per pensar l’educació del futur.

Em sap greu dir que tinc la sensació que no és ben bé el que estem fent com a país, que el debat públic sobre l’escola no va per aquí. Hauríem d’estar decidint com volem l’escola del futur per a Catalunya. El debat actual sobre el retorn al setembre és sobre ràtios, horaris, espais, distàncies, grups classe, ordinadors i tota mena de qüestions que es redueixen a la logística o la gestió organitzativa. Que si els torns de menjador, que si les entrades esglaonades o les normes higièniques i el termòmetre. Són preguntes indispensables per a la direcció d’un centre, però no diuen res de quina és la pedagogia, el projecte educatiu o l’escola que volem. Fins i tot una mesura anunciada com la de la supressió de les especialitats i l’enfortiment de la figura del tutor es fa des del criteri de garantir la traçabilitat d’un contagi, quan de fet és un canvi de rols i de paradigma pedagògic transcendental que requereix preparació i formació. Els directors necessiten urgentment respostes per organitzar-se, i ho reivindiquen amb raó. Ara bé, també ens podem trobar que després de tanta expectativa les instruccions que es donin ara al setembre siguin caduques. Ha passat dia sí dia també des de l’esclat de la pandèmia: contradiccions en les comunicacions, que generen desconcert i sentiment d’abandó als mestres i les famílies.

Quan el que predomina és la incertesa, es necessita un escenari obert que permeti accions adaptades i adaptatives. Potser va sent hora d’entendre que els procediments jeràrquics i verticals no són adients: el que es necessita és articular una intel·ligència distribuïda i formes d’autoorganització coordinades. Quan la crisi és d’incertesa, es requereix un lideratge fort que generi lideratge distribuït, no vertical, i construir xarxes en què col·laborin les escoles, les entitats, les famílies i els agents locals del territori. Com bé diu Daniel Innerarity, de la pandèmia només ens en pot salvar el coneixement compartit i la cooperació. Fer-ho possible en educació significa repensar el sistema i el model de lideratge i governança. Per a mi, el que és urgent és posar-nos a treballar pel futur de l’escola. I per fer-ho necessitem un canvi profund en el model de sistema basat en la flexibilitat, que faci possible transformar l’organització de l’escola, el currículum i la pedagogia. Si ens cal transformar els rols dels docents o l’organització de l’espai, la relació amb l’entorn, amb les famílies o les noves tecnologies, no ha de ser només en funció d’unes normes sanitàries i de seguretat. Les normatives sanitàries són importants per assegurar el benestar de tots, però l’escola té una missió educativa i social.

Fa nou anys, en aquell Congrés Internacional d’Innovació Educativa al Canadà, es parlava del nou model de governança dels sistemes educatius per respondre als reptes de l’escola del segle XXI. S’hi anunciava que, al contrari del que va passar al llarg del segle XX, ja no hi haurà un model únic d’escola. Ras i curt, el cafè per a tothom tan propi del nostre sistema no és ni operatiu ni eficaç. Per tant, val la pena parlar de futurs diversos, plurals, basats en experiències i projectes que en molts casos ja existeixen arreu del món. També a Catalunya hi ha experiències molt reeixides, i serà en la seva capacitat de compartir, d’inspirar-se i d'aprendre mútuament que construirem des d’avui mateix el futur de l’educació. Unint esforços i col·laborant, fent xarxa i sense oblidar mai que l’educació ha de ser un factor essencial per combatre les desigualtats i no crear-ne encara més. Com volem que sigui l’escola després de la crisi del coronavirus? Aquesta és la pregunta que ha de guiar la preparació del nou curs al setembre.