Protegir els que ens han protegit

Les residències de persones grans s'han convertit aquests dies cruels en espais especialment fràgils. Han tancat les portes a les visites de familiars i la gestió s'ha complicat, ja que han de gestionar la incertesa i l'angoixa de treballadors, interns i familiars. Les peticions de material de protecció per als treballadors ni tan sols reben resposta i es fa difícil substituir el personal que queda confinat per motius sanitaris. L'angoixa va augmentant. Cuidadors i familiars són conscients que si algun resident es contagia, tota la resta pot quedar a la mercè del Covid-19, que els arrasa. En alguns casos, centres sociosanitaris i residències s'han convertit en un infern on els avis moren sols. Potser algun insensat pensa que la impotència dels familiars queda esmorteïda per l'edat de la persona que perden o potser que un final abrupte pot ser digne dels nostres avis. En el millor dels casos, les residències s'han convertit aquests dies en una pel·lícula de Roberto Benigni on s'intenta que es mantinguin les rutines de mots encreuats i es fan flors de paper per engalanar un Sant Jordi que ningú no sap quan arribarà. Els avis i àvies pregunten quan els visitaran els seus fills i nets per oblidar-se'n al cap d'un minut i tornar-ho a preguntar en bucle, i mantenen les seves obsessions: per exemple, regant les plantes fins ofegar-les i cisant esqueixos de la terrassa per replantar-los meticulosament i tenir "alguna cosa per cuidar" després d'haver passat la vida tenint cura de tots.