11/07/2020

Estigmatitzar i invisibilitzar

2 min

Estigmatitzem els col·lectius amb qui, en general, se’ns fa difícil conviure perquè han sigut víctimes de tota mena d’abusos i injustícies, i no cal ser “racista”, només cal ser humà per fer-ho poc o molt. I és que ser humà no vol dir ser noble i altruista -això és ser sant-: vol dir tenir tots els dèficits i mancances propis dels humans. ¿Estigmatitzo un col·lectiu quan dic que en general és difícil conviure-hi? ¿De debò algú dubta que, en general, costa menys conviure amb els que des del naixement han sigut estimats i educats intensament que amb els que sembla que hagin nascut per ser ignorats i menyspreats? ¿En quin barri viuen i a quina escola han anat els que en dubten?

“Ens estàs dient, doncs, que ja fem bé d’estigmatitzar-los”. No, estic dient que qui es veu abocat a conviure-hi sense ser sant mentre lluita per tirar endavant ho té més difícil per no ser “racista” que qui un dia els visita. I que encara que ser humà en el millor sentit és un intent -més o menys reeixit- de ser sant, de no ser sant a ser racista hi ha una distància que els benpensants progres benestants farien bé de no saltar-se. La complexitat que invoquem per no caure en els estereotips i que fa que entre els més maltractats hi hagi persones de fàcil i enriquidora convivència, també passa per entendre que ser “vulnerable” o “víctima” no ens fa pacífics i bonhomiosos. Matar un rossinyol cau en l’estereotip quan pinta la comunitat negra així, i és important no confondre aquest recurs literari amb la realitat si no volem acabar adobant el planter d’electors de Vox o Trump.

L’estigmatització progre del terme mena no pretén tant trobar un nom millor com invisibilitzar aquest col·lectiu, com si així el problema social que crea s’esvaís. I sí, potser s’esvairà dels mitjans, però no dels carrers. “És que una sigla deshumanitza”. ¿Les Kellys s’autodeshumanitzen? ¿Els històrics PNN (alguns després ministres) van patir un procés de deshumanització? Divendres Terribas va fer el difícil exercici d’intentar desestigmatizar-los visibilitzant-los. “Són aquests que malanomenem menes ”, va dir. Va parlar amb uns quants. Un d’ells li va dir que la gent té raó de veure’ls com els veu perquè “la mayoría de nuestra gente es muy mala ” i “ quien no nos conoce no puede distinguir". La santcugatenca va cuitar a corregir-lo: "Habrá de todo, ¿no? De catalanes también hay así..." "Muy pocos ”, va respondre. Intentava dir, amb pocs recursos lingüístics, el que dic al primer paràgraf. És obvi que no són més dolents però també que, per culpa de tot el que els ha passat i els passa, ara i aquí són més conflictius en el dia a dia del carrer, i negar-ho des del bonisme no crec que els ajudi.

La idea que invisibilitzar el que pot provocar rebuig o discriminació ens millora socialment és una il·lusió de la correcció política. És massa fàcil. Cal anar a l’arrel en lloc d’amagar les branques. Alguns, fins i tot, voldrien invisibilitzar els gèneres. Si femení desapareix, fora masclismes! (És per on va qui esbomba que té el marit embarassat.) Són batalles nominals tan estèrils com les de la teologia medieval.