04/07/2020

Quan l’estiu era per als rics

2 min

Això de fer vacances a l’estiu ve de molt lluny. Els patricis romans ja deixaven la capital de l’imperi quan venia la calor i s’instal·laven en poblacions turístiques com Pompeia. Sembla ser que van implantar, fins i tot, el biquini. No obstant això, la moda de l’estiueig no va arribar fins al segle XVIII, quan marxar de la ciutat per escapar-se de la xafogor es va convertir en un luxe reservat a l’aristocràcia.

A Barcelona les famílies nobles van començar a construir-se segones residències en poblacions veïnes com Horta, Sant Gervasi o Vallvidrera. L’estiueig era un signe de distinció que durava entre dos i quatre mesos. I no només viatjaven els poderosos, sinó també els seus criats, a més de contractar personal de servei allà on anaven, com les famoses bugaderes d’Horta. Així, passar l’estiu a ciutat era de pobres.

Una de les primeres destinacions turístiques per als aristòcrates barcelonins va ser Gràcia, atrets pel seu clima saludable. Llavors, passar la temporada estival al camp era canviar d’aires, fugir de les epidèmies anuals que arribaven cada estiu. La principal casa d’estiueig al barri estava situada a l’actual plaça de la Virreina, encarregada per Manuel Amat, antic virrei del Perú, que també es va fer construir un casalot similar a la Rambla, encara existent.

El virrei Amat era l’oncle de Rafael Amat, baró de Maldà, autor del Calaix de sastre, on es descriu com la noblesa passava l’estiu lluny de Barcelona. La finca que va comprar aquell aristòcrata anava des del Torrent de l’Olla fins al Torrent d’en Vidalet, i des del carrer de la Providència fins a la Travessera de Gràcia. I s’hi va fer un palau semblant al que tenia a la Rambla, conegut com la Torre Gran, al qual s’accedia pel carrer de la Virreina, avui el carrer Torrijos. Aquella hisenda tenia terrenys de pastura, horts i vinyes, i era la més gran del barri.

Expliquen que, de tornada d’Amèrica, es va trobar que un dels seus nebots s’havia promès amb una noia però en l’últim instant havia trencat el compromís. El virrei, ja de 75 anys, es va oferir a casar-se amb aquella jove de 23. I així ho va fer, l’any 1779, encara que per poders, perquè en aquell moment era a Madrid. Quan va arribar a Barcelona va organitzar un gran banquet de noces a la seva segona residència de Gràcia.

Llavors l’estiueig no era exactament un període de descans. Ans al contrari, es tractava d’acollir convidats i fer vida social, organitzant festes, partides de cartes, balls o refrescos, un moment de trobada amb familiars i amics en què se servien begudes gelades i dolces, pastisseria i xocolata. En aquells anys les xocolatades eren més que quedar per beure una tassa d’aquell producte americà. Aquests refrescos servien d’excusa per a tertúlies, audicions musicals o teatrals, perquè l’estiueig era la temporada més important per a les companyies de teatre.

El virrei Amat va morir el 1782 i la seva vídua nou anys després. Però el palau, anomenat de la Virreina, va sobreviure uns quants anys més, com a hospital, caserna o presó. Fins que el 1878 va ser enderrocat i s’hi va construir al damunt l’església de Sant Joan i l’actual plaça.