25/11/2020

L’eterna ombra de Messi

2 min
Leo Messi i Diego Armando Maradona

PeriodistaLa llei dels vestidors de futbol és crua. Al millor se’l respecta. El millor mana. Ves amb compte amb el millor. Però hi va haver una vegada un entrenador que es va fumar la norma: va voler ensenyar a xutar faltes a Leo Messi. “ Leíto, Leíto, vení, papá. Vamos a hacerlo de vuelta ”, li va dir. Qui es va permetre la llicència era l’única persona del planeta que se la podia permetre: Diego Maradona.

Maradona i Messi, Messi i Maradona, seran per sempre noms condemnats a competir. Qui va ser el més gran? En l’Olimp dels déus del futbol, qui va ser millor?

Cada futboler té la seva opinió, i la pregunta genera idèntica ofensa a la Rambla barcelonina que a la napolitana San Gregorio Armeno. El que podem afirmar és que Maradona ens permet entrar en l’incert terreny de l’especulació i imaginar què hauria estat Messi si l’hagués acceptat el River Plate quan era un nen, si no hagués trepitjat La Masia. Seria un jugador més feréstec, menys domesticat; no entendria la paret com a pedra filosofal del futbol, sinó que ho fiaria tot al regat i l’aventura. Tots dos, però, s’han guanyat compartir la definició que una enciclopèdia argentina va fer del Diego: “Genial futbolista argentí que va regalar felicitat a tot un poble”. A més, tots dos van cooperar: ens n’han quedat les faltes de ciència-ficció de Messi.

Els excessos de Maradona, la seva biografia tant dels 80, mereix un contrapunt. A Barcelona hi va viure fins al 2017 un senyor, Joan Malgosa, que passejava incansablement la gossa pel Raval. Havia estat al Barça tres dècades com a recuperador de lesions. I deia que Maradona era el futbolista més professional que havia conegut. El Diego el va seguir trucant fins al final. I a ell també li deia “ papá ”.