21/12/2020

Felip 'el Transparent'

2 min

El rei Felip, fill de l’emèrit, ha vingut a Barcelona d’estranquis per donar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. El viatge no figurava “a l’agenda oficial” i l’han comunicat quan sa majestat ja tornava a -diguem-ne- casa seva. La Zarzuela -aquest és el nom del palau on viu Felip (cosa que et fa pensar en gambes i llamàntols, i també en Don Hilarión)- ha dit que el viatge era “privat”.

Que el premi Cervantes sigui un acte “privat” demostra que els monarquíssims li donen un valor molt especial. Jo de petita llegia Sissi, de Bruguera. L’esposa de Francesc feia viatges privats amb les dames d’honor i, a les tavernes, bevia “jarras de rubia cerveza” mentre prenia el pols al populatxo. Però no és ben bé això. Una cosa és que a una cerimònia -premi, enterrament, entrega de medalles militars- no s’hi pugui assistir, mecatxis, per culpa del covid. I una altra cosa és que ni ho anunciïs. Quan estrenes una obra de teatre, si no hi pot anar el públic, ho dius, hi dones valor, fas ni que sigui un tuit. Ells no. Ni mu.

Seria trist que els desafectes pensin -ja se sap- que no n’han dit res perquè volien evitar que el populatxo s’acostés a mostrar-los fervor i pleitesía. És lògic que el rei i la reina, després dels últims moviments emèrits, siguin carn de fans, de monàrquics enfervorits, de nens i nenes que voldrien ser Elionor i que els volen donar les gràcies per existir. És lògic que el rei i la reina, després dels últims moviments bancaris, comprenguin que hi ha molta gent -servidora entre ells- que vol ser ells. Per qui em sap greu és per en Margarit. Ara, en algun sopar amb la bombolla, dirà: “M’han donat el premi Cervantes, tu”. I no se’l creuran.